lluvia ligera
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
26°

El futbol, Bonet i la memòria

Considerant que si Déu i Maria no hi posen remei (i no n'hi posaran) -per la festivitat dels Sants Innocents s'enfrontaran, a Son Moix, les seleccions futbolístiques de les Illes Balears i de Malta-, m'ha interessat saber qui va introduir el futbol a l'arxipèlag. A Menorca va arribar de la mà dels mariners anglesos i holandesos del Calliope, de l'Isis, del Cumberland i del Zeeland. A Mallorca, no ho sé. O no ho sabia fins que la curiositat m'ha empès a consultar les memòries de Màrius Verdaguer. Ara, per tant, ja ho sé. L'introductor va ésser Manolo Bonet, ja ho he dit. I per què no en Pere Peixet de Pina? Idò perquè el senyor Verdaguer diu que era Bonet, i no cap altre, i la seva paraula ens ha de merèixer tot el crèdit del món. A més a més, Verdaguer deixa caure el nom talment, sense informar-nos, als lectors, de qui era el tal Bonet, cosa que vol dir que, almenys en escriure «La Ciudad Desvanecida» (1953), calia considerar-lo una persona coneguda entre els seus coetanis. Tanmateix, ara ho ignoram tot d'ell. La ciutat, en esvair-se, s'emporta cares, somriures, ganyotes, fets i gestes, tot embolcallat en una boira fantasmal i espessa. El dramaturg Josep Singala va explicar magistralment la línia subtil que separa la glòria del no-res. Ho conta el mateix Verdaguer. Un dia, Singala va descobrir en el lloc comú, penjades d'un filferro, algunes pàgines de la seva Inés de Serralta, una peça dramàtica que volava baix. Aleshores, després de fer-ne l'ús adequat, va pronunciar la sentència que, a la llarga, li donaria més popularitat que la que li procuraven treballs tan acurats com «Historia de un perro chico» o «Un verano en Valldemossa». Va dir, Singala, havent-se cordat els calçons: «Hi ha autors que escriuen per a la posteritat i d'altres que escriuen per a la posterioritat». Sàvia conclusió, ja ho crec. Els fils ferros dels excusats s'han nodrit segles i segles de les partides de naixement i de defunció de pobres i rics, vius i bàmbols, agraciats i tarats. Estic per pensar que les de Manolo Bonet, el de la pilota als peus, no han estat una excepció. I no ho dic amb to de menyspreu, naturalment. Descomptant un nombre mínim de privilegiats, més prest o més tard tots fem el mateix camí, el del water-closet. Dies passats va caure a les meves mans un número de Dígame, corresponent al mes de novembre de mil nou-cents seixanta-sis. Té, així mateix, prop de quaranta anys; però quaranta anys, tot i ésser molts, tampoc no són una vida. En canvi, m'assabent de les activitats d'un mallorquí que, aleshores, causava admiració pel seu enginy i del qual jo no en sabia res de res. Nomia Bernat Munar Perelló, i ara ja no en canten, d'ell, galls ni gallines. La crònica, signada per Octavio Aguilera -un Octavio jove, no cal dir-ho, que cercava notícies sota les pedres-, ens conta l'afecció tan singular com ben remunerada del nostre paisà. El senyor Munar comprava, per dos rals, cotxes d'època atrotinats, i amb una paciència infinita cercava, en els cementiris d'automòbils o en els racons dels tallers de qualsevol lloc del món, peces idèntiques a les que li faltaven o que s'havien fet malbé, fins que aconseguia posar-lo en marxa. Després, amb una capa de pintura a la carrosseria, el resultat era espectacular. Per un Renault de 1906, matrícula 241 de Palma, en va pagar 370 pessetes. Idò bé, Aguilera el treia en el Dígame, perquè acabaven d'oferir-li deu mil dòlars un damunt l'altre. I no era l'únic arranjament que havia fet, és clar. Ja havia posat sobre la carretera un Humber, PM 202, un De Dion-Bouton, PM 229, un Mercedes Benz, PM 169, i d'altres. Cal pensar que el senyor Munar degué fer doblerets, doblers i doblerassos. I és ben probable que els seus hereus ignorin que mengen calent gràcies a l'enginy del padrí o del repadrí. Vull dir, que el senyor Munar degué ésser popular i admirat en el seu entorn i entre els seus coetanis. Tanmateix, desapareix de la memòria col·lectiva tan aviat com la boira del temps s'escampa arreu. Igualment ocorr amb Manolo Bonet. La sentència de Singala, no per humiliant deixa d'ésser veraç: posteritat i posterioritat són la cara i la creu d'una mateixa moneda. A Manolo Bonet l'hauríem de rescatar de l'oblit dia vint-i-vuit, abans del match entre les Illes Balears i Malta. Pot inaugurar-se un monòlit en honor seu, ja que no tots els països tenen el privilegi de tenir documentat el nom de qui va pegar la primera puntada de peu a aquesta cosa rodona que es diu pilota. Jo faré per saber qui era Bonet, sens dubte un jove sa i admirable. En vull la biografia.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.