Els malalts que han pujat a un avió per anar a cercar tractament a l'estranger, almenys en els darrers vint anys, han partit generalment cap als Estats Units. Aviat aquests pacients es podrien trobar amb una altra cua de malalts a l'aeroport: els que parteixen cap a un altre país de la Unió Europea a rebre tractament. Els ministres europeus han aprovat en principi que els malalts que hagin estat en llista d'espera més temps del recomanable puguin fer les maletes i reservar llit en un hospital a l'estranger. No és clar encara si els malalts haurien de pagar la factura i reclamar el cost a la Seguretat Social en tornar o si les autoritats sanitàries s'entendrien entre elles. Però el programa podria tenir beneficis per als que es veuen maltractats pel servei de sanitat de ca seva. Té molt de sentit oferir tractament a malalts allà on més aviat el puguin rebre. Si un ha d'esperar tres mesos per ser atès a Espanya i a França tenen llits buits i metges desocupats, a falta d'una millora en la sanitat espanyola, el millor és anar a França a ser tractat. Al Regne Unit tenen un programa semblant des de fa uns anys. Uns mil pacients parteixen cap a Alemanya, França i Bèlgica per ser operats cada any. Però en el millor dels casos, els ministres han acordat una mesura que només servirà per tapar deficiències en el sistema per la gestió dels quals ells són responsables. Ho presentaran com una gran idea, que estalviarà costs, millorarà el tractament de pacients... Però al final, és un pegat que tapa les mancances greus del sistema sanitari europeu. Des de sempre, el lloc millor per tractar un pacient és, com a mínim, prop de ca seva. Enviar malalts a l'estranger, i rebre'n, és una indicació de fins a quin punt els gestors de la sanitat no han sabut gestionar els recursos per cobrir les necessitats bàsiques. En nom de la privatització, a més, tot s'excusa. Els hospitals-fundació tendran molt a guanyar amb el sistema nou.