Finalment, trenta anys després de la mort del seu autor i gràcies al Departament de Cultura del Consell de Mallorca, ja tenim arreplegada en un volum tota la poesia "escrita, o més exactament versificada" que ens ha deixat Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), l'apotecari de Santanyí que tant va fer per no haver de deixar la clau darrera la porta "ell confessava que n'havia tingut por, durant els més ennuvolats quarantes. Dic tota la poesia versificada perquè també en la seva narrativa "Memòria d'una estàtua, Palma, Moll, 1953, i La vida en rosa, Palma, Moll, 1957" i en els seus estudis, articles, parlaments i pròlegs "recordem el seu famosíssim pròleg a Entre el coral i l'espiga de Blai Bonet", en català o en castellà (per limitacions de l'època), podem trobar-hi igualment un doll de poesia inestroncable. Si la poesia primordialment és una sensibilitat especial davant uns peculiars aspectes de la realitat, tothom que el va conèixer estarà d'acord que en Bernat la tenia, aquesta sensibilitat, i en un grau extrem. Sensibilitat que "ho repetesc" va deixar plasmada fins i tot en el més humil dels seus opuscles (per exemple, Santanyí y sus calas, Palma, 1955, el nº 56 de la col·lecció Panorama Balear, amb una reproducció a la portada d'un oli del seu admirat Bernareggi, i tot ell amb una carrega poètica indubitable, i més que considerable, si m'és permesa la rima involuntària).
He de confessar que, després d'assistir a la presentació "amb una extraordinària afluència de públic, que parla per si sola", la setmana passada, d'aquest volum, titulat El viatger (pel títol d'un dels seus poemes més famosos, El viatger amb un anell púnic exhumat a Mallorca visita el museu d'Eivissa, poema que, per cert, Salvador Espriu se sabia de memòria), m'ha colpit recordar les circumstàncies de la meva primera trobada amb el mestre, l'estiu de 1947, a Ca na Marsala, de Cala Figuera, la pensió i bar on vaig passar una setmana inoblidable convidat pel meu oncle, el pintor Gabriel Fiol, que aquell mateix estiu "poc després" em mostrava l'exemplar que havia rebut del Mot de gràcies als artistes que pintaven a Cala Figuera de Santanyí, l'estiu de 1947, amb aquells versos memorables adreçats a Alexandrina Costa, que sempre tenia el cigarret en la boca: «Teniu compte, però, Alexandrina, / que el tabac té nicotina».
Dels versos que he de confessar que no coneixia, voldria destacar els dedicats a Maria Escalas («Per qui seran les móres? / Per tu, per mi? / Per na Mobila que es vol dormir».), els Goigs a llaor de Santa Escolàstica, que es venera al puig de Consolació de Santanyí, amb el ritornello «Té Escolàstica la clau / de les fontanes del cel», les cinc estrofes mestrívoles del Naixement de Venus "la cinquena tan justament preada per Josep M. Llompart", el poema que comença «S'engronsa penjat d'un fil», farcit de diminutius, i Les fastes de la Grande et Ancienne Menestrandise, dedicat a Joan Miró.
Naturalment, l'aparició de El viatger "que inclou també una ben interessant Imatge de Bernat Vidal i Tomàs, del seu tothora fidelíssim Miquel Pons i Bonet, i el parlament que Josep M. Llompart va pronunciar amb motiu de ser-li dedicat un carrer de la seva vila nadiua" és una excel·lent ocasió per a rellegir poemes tan aconseguits com els ja inclosos en la benemèrita antologia Els poetes insulars de postguerra, aplegada per Manuel Sanchis Guarner (Palma, Moll, 1951), particularment Sant Climent de Taull, Molí de sang, l'esmentat El viatger i aquella dècima memorable que comença: «Verda, com veu d'esperança».
La permanència de la seva obra i de la seva cordial personalitat, sens dubte, sempre ha estat un fet entre aquells que el varen conèixer. Ara caldria que la publicació d'aquest recull, El viatger, contribuís a la seva presència també entre les generacions més joves.
