Finalment, trenta anys després de la mort del seu autor i
gràcies al Departament de Cultura del Consell de Mallorca, ja tenim
arreplegada en un volum tota la poesia "escrita, o més exactament
versificada" que ens ha deixat Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971),
l'apotecari de Santanyí que tant va fer per no haver de deixar la
clau darrera la porta "ell confessava que n'havia tingut por,
durant els més ennuvolats quarantes. Dic tota la poesia versificada
perquè també en la seva narrativa "Memòria d'una estàtua, Palma,
Moll, 1953, i La vida en rosa, Palma, Moll, 1957" i en els seus
estudis, articles, parlaments i pròlegs "recordem el seu famosíssim
pròleg a Entre el coral i l'espiga de Blai Bonet", en català o en
castellà (per limitacions de l'època), podem trobar-hi igualment un
doll de poesia inestroncable. Si la poesia primordialment és una
sensibilitat especial davant uns peculiars aspectes de la realitat,
tothom que el va conèixer estarà d'acord que en Bernat la tenia,
aquesta sensibilitat, i en un grau extrem. Sensibilitat que "ho
repetesc" va deixar plasmada fins i tot en el més humil dels seus
opuscles (per exemple, Santanyí y sus calas, Palma, 1955, el nº 56
de la col·lecció Panorama Balear, amb una reproducció a la portada
d'un oli del seu admirat Bernareggi, i tot ell amb una carrega
poètica indubitable, i més que considerable, si m'és permesa la
rima involuntària).
He de confessar que, després d'assistir a la presentació "amb
una extraordinària afluència de públic, que parla per si sola", la
setmana passada, d'aquest volum, titulat El viatger (pel títol d'un
dels seus poemes més famosos, El viatger amb un anell púnic exhumat
a Mallorca visita el museu d'Eivissa, poema que, per cert, Salvador
Espriu se sabia de memòria), m'ha colpit recordar les
circumstàncies de la meva primera trobada amb el mestre, l'estiu de
1947, a Ca na Marsala, de Cala Figuera, la pensió i bar on vaig
passar una setmana inoblidable convidat pel meu oncle, el pintor
Gabriel Fiol, que aquell mateix estiu "poc després" em mostrava
l'exemplar que havia rebut del Mot de gràcies als artistes que
pintaven a Cala Figuera de Santanyí, l'estiu de 1947, amb aquells
versos memorables adreçats a Alexandrina Costa, que sempre tenia el
cigarret en la boca: «Teniu compte, però, Alexandrina, / que el
tabac té nicotina».
Dels versos que he de confessar que no coneixia, voldria
destacar els dedicats a Maria Escalas («Per qui seran les móres? /
Per tu, per mi? / Per na Mobila que es vol dormir».), els Goigs a
llaor de Santa Escolàstica, que es venera al puig de Consolació de
Santanyí, amb el ritornello «Té Escolàstica la clau / de les
fontanes del cel», les cinc estrofes mestrívoles del Naixement de
Venus "la cinquena tan justament preada per Josep M. Llompart", el
poema que comença «S'engronsa penjat d'un fil», farcit de
diminutius, i Les fastes de la Grande et Ancienne Menestrandise,
dedicat a Joan Miró.
Naturalment, l'aparició de El viatger "que inclou també una ben
interessant Imatge de Bernat Vidal i Tomàs, del seu tothora
fidelíssim Miquel Pons i Bonet, i el parlament que Josep M.
Llompart va pronunciar amb motiu de ser-li dedicat un carrer de la
seva vila nadiua" és una excel·lent ocasió per a rellegir poemes
tan aconseguits com els ja inclosos en la benemèrita antologia Els
poetes insulars de postguerra, aplegada per Manuel Sanchis Guarner
(Palma, Moll, 1951), particularment Sant Climent de Taull, Molí de
sang, l'esmentat El viatger i aquella dècima memorable que comença:
«Verda, com veu d'esperança».
La permanència de la seva obra i de la seva cordial
personalitat, sens dubte, sempre ha estat un fet entre aquells que
el varen conèixer. Ara caldria que la publicació d'aquest recull,
El viatger, contribuís a la seva presència també entre les
generacions més joves.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.