Llums de tardor i codonys laxants

Octubre és, en efecte, un dels mesos del calendari menorquí més transparents. Al menys a mi m'ho sembla, si no surt tapat, és clar, perquè aquesta característica de la transparència no impossibilita, ans al contrari, les pluges a vegades freqüents i furioses, ni les tardes de núvols com el plom somicós. En canvi, els dies que surten amb els cels oberts, la netedat és generalment intensa i perfecta. Només els mesos que precedeixen l'estiu "vull dir la primavera d'estiu", si resulten plujosos amb una certa insistència, com ara per l'abril, es podrien en part comparar "i encara!" a la nitidesa esplendent que pot arribar a tenir el mes d'octubre. La primavera, però, presenta un tret molt diferent respecte de la transparència típicament tardoral. M'explic.

Mentre la tardoral és de perfils impecables, precisos com si fossin traçats amb comptafils, la transparència de primavera mostra encara siluetes tremoloses, no prou rotundes, i açò "crec" per mor de les llums mats d'hivern que encara aguanten procedents de l'estació anterior. No hi fa res que hi hagi, certament, una llum solar creixent i que la insolació estigui en una fase d'expansió notòria. Pens, en realitat, que la precisió de línies és més pura i rotunda sota les llums d'octubre que no pas sota les llums austeres i destil·lades, generalment rentades amb aigua clara, del mes d'octubre. És un gust "o una opinió, si voleu" com un altre. No us ho prengueu com a veritats de meteoròleg, que no som, ni d'enfora! Més aviat, us preg que m'accepteu açò: faig literatura (encara que dèbil i d'un valor limitadíssim), i no pas teories d'observatori meteorològic. Fet i fet, mai no he sabut entendre la ciència empírica "la gran ciència de la naturalesa", i m'he hagut de conformar amb la simple observació interior dels meus sentiments personals, o sigui la fenomenologia de l'ànima que m'acompanya del néixer. Ho demostren aquestes ratlles que endreç sobre la transparència que agafen els meus ulls quan el calendari ateny aquests dies tardorals que tant m'agraden. La tardor m'ha seduït sempre, potser des d'infant, quan de bell nou partia d'anar a l'escola amb botes de gomes, és a dir, quan les rutines daven un tomb suggestiu. Potser no és casual que moltes coses comencin l'octubre: l'any agrícola, el curs escolar i el curs polític (símbols de l'any urbà), els amors adolescents que han resistit el papalloneig de l'estiu i, en definitiva, tot el seguit aclaparador de col·leccionables amb què les editorials inunden el mercat "i els quioscs en particular. Tot plegat, el fenomen desmenteix la creença comú que la tardor és un temps de decadència, de declivi, d'inici ineluctable de l'envelliment. No us ho cregueu gens. La caiguda de les fulles en algunes espècies d'arbres està perfectament compensada per tants i tants de brots com ara irrompen per tot arreu: el raïm dolç, les magranes vermelles o els codonys d'un verd àcid, duríssims, i els caquis. O la galeria de bolets amagats a les obagues (esclata"sangs, cama"seca i gírgoles). No us assembla, en efecte, un esclat de vida, en tots els sentits i en tots els ordres de l'entorn humà? S'hi dóna la llum pura i s'enceten nous cicles vitals. ¿Necessitarem, idò, res més guaridor per armar"nos de coratge i resistir la mediocritat esfereïdora i horripilant d'una campanya electoral que serà com una collita de codonys primerencs: agres i laxants?