El que més representa la pau en el món avui, segons el comitè del Nobel, és Jimmy Carter. Carter és un expresident dels Estats Units que va governar, segons alguns, gràcies al fracàs de Richard Nixon i el seu sucessor Gerald Ford a la Casa Blanca. Carter va ser la coa d'un declivi que va conduir a la reviscolada del republicanisme i a la política dura de Ronald Reagan en els anys vuitanta. Carter va ser el creador dels acords de Camp David, l'acord de pau entre Israel i Egipte, que no ha prosperat en les altres relacions d'Israel amb el món exterior. Carter va ser el president que no va saber com encaixar la revolució islàmica d'Iran i els aiatol·làs. Va ser, per alguns crítics, el president mancat de caràcter. Però ha estat l'expresident que s'ha emportat el premi Nobel de la Pau. La citació del comitè de selecció parla de la seva labor en la promoció de la democràcia i dels drets humans.
El darrer cas en què va demostrar la seva habilitat diplomàtica va ser en la seva visita a Cuba l'any passat, durant el qual va criticar el seu país d'origen i el règim cubà per la falta de comprensió que exhibeixen l'un a l'altre. Però Carter no és només un home digne del premi de pau, i n'hi ha d'altres que ho són, sinó que també té la qualitat de ser l'antítesi del president actual dels Estats Units. Davant el segrest del personal de l'ambaixada americana a Teheran per uns fanàtics musulmans mentre era president, Carter va intentar un rescat, que va fracassar, però no va prendre foc a tota la regió. I el comitè de selecció del Nobel de Pau ha volgut remarcar aquesta diferència. Ha triat Carter, no per fer un comentari sobre el seu passat, sobre la seva carrera només, sinó per fer un comentari sobre l'actualitat. Carter és un premi Nobel allà on el president actual no ho seria. S'ha d'agrair el compromís del comitè del Nobel, que demostra el coratge que s'hauria de requerir més sovint dels que atorguen premis, sigui quina sigui la seva importància.
