El nas de l'emperador

He recordat la història aquests dies, arran de l'oposició d'alguns grups conservadors a les investigacions amb cèl·lules mare embrionàries per desenvolupar teràpies per a algunes de les malalties més devastadores que podem patir i que pateixen moltes persones. La conta Richard Feynman en un dels seus llibres de memòries. En l'antiga Xina, a ningú no li està permès de veure el nas de l'emperador i, com que la gent vol saber quin tamany té, un missatger recorre tot el país demanant quant pensen que fa el nas, i se'n fa la mitjana. Els venedors de saviesa prediquen des del poder que la mesura ha de ser força exacta, perquè aplega moltes opinions, però tothom sospita que aquest mètode no és gens vàlid per descobrir res. Tothom? No, perquè imbuïts d'un esperit profundament democràtic, els sectors ultraconservadors que fan feina al nostre entorn han recollit milers de firmes i han aconseguit que el govern espanyol prohibeixi la investigació amb cèl·lules mare procedents dels embrions que romanen congelats després d'haver-ne estat descartada la implantació amb fins reproductius. Tant se val que aquesta via sigui la més prometedora que hem tingut mai al davant per guarir malalties com el càncer, la diabetis, el Parkinson, les esclerosis múltiples o els trastorns coronaris, i que l'elit dels investigadors estatals "des de Juan Carlos Izpisúa fins a Valentí Fuster, des de Margarita Salas fins a Arturo Àlvarez" l'hagin considerada essencial: la gent ha de dir la seva sobre la grandària del nas imperial. Com que tothom hi té també dret en aquest afer tan popular "la divisió embrionària i la potencialitat cel·lular són, ja fa dècades, dels temes més comentats en les perruqueries i en els cafès d'arreu la pell de brau", i com que tothom té el dret democràtic de pressionar el govern "que en aquests temes no sembla necessitar gaire pressió" l'estat actual de la qüestió és que Bernat Sòria haurà d'investigar a Singapur, i l'estat futur probable és que la llei de reproducció assistida es reformi tot seguint el model alemany: res de donacions d'òvuls ni d'embrions, res de congelar-los, res d'implantar-los a dones sense parella, res d'extreure més òvuls dels que s'han d'implantar, i, és clar, res d'investigar amb cèl·lules mare procedents d'embrions. També és igual que s'hagi obert la possibilitat de dirigir la investigació a la proliferació cel·lular de neurones "un dels reptes més transcendents de la neurobiologia, que podria modificar els paradigmes més bàsics sobre el cervell". Els resultats d'aquestes investigacions potser es concretaran d'aquí a uns anys en medicaments que tindran patent sueca, anglesa o nord-americana, i que aquí pagarem a preus astronòmics, això sí, al mateix democràtic preu els diabètics catòlics i els malalts de Parkinson votants d'esquerra unida, els fills del creixeu i multiplicau-vos i els de famílies unimembres, com toca. Ningú no acceptaria "i som optimista, excepcionalment" obligar algú a investigar sobre res, o a rebre una teràpia determinada, i això és tan fàcil d'entendre com inacceptable que es prohibeixi una línia d'investigació que no té antecedents comparables, de bons que són, en la història de la medicina, i a la fi a rebre una teràpia que millorarà qualsevol altra a milions de malalts. No sabem molt bé què esperen aquests grups prohibicionistes per organitzar una lliga nacional d'oposats als trasplantaments d'òrgans i a les transfusions de sang, en la qual ens agradaria que no ens obliguessin a participar.