Va ser tot un plaer compartir una part del dia, concretament de dimarts, amb el doctor Jordi Sans i Sabrafen, que era a Palma per presentar el llibre titulat L'evolució de l'ús del català en medicina a Catalunya durant el segle XX, i romànticament subtitulat «El llarg camí d'una bella i expressiva història». L'acte l'havia organitzat la Reial Acadèmia de Medicina, que ara presideix un gran metge i gran humanista, el doctor Alfonso Ballesteros. I aquest diari hi havia col·laborat perquè l'acte fos possible i lluït. De la gran tradició de metges humanistes no n'hem de dir res que ja no sàpiga el lector "el lector en deu saber molt més que servidor. Però quan una persona del comú entra en contacte amb un d'aquests metges i humanistes té la sensació que qualsevol cosa, duita als límits d'allò que està ben fet, acaba sent humanisme. La feina del doctor Sans i Sabrafen que ha menat a l'escriptura del llibre s'inscriu en aquell territori on s'amplien els nostres interessos vitals a partir de l'exercici d'una o altra professió o ofici. El català, que es troba tan ben agombolat, al principi de la represa d'Aribau, per la poesia, després per la narrativa, no hauria arribat a l'edat adulta si no l'haguessin guanyat els científics "i els esportistes, els comptables o els comerciants. A poc a poc, la llengua s'ha annexionat espais cada vegada més amplis de la societat "o viceversa", i, tot i que la radiografia de la situació actual detecta ombres preocupants, la veritat és que, superada la convalescència, el ritme de recuperació del malalt és esperançador "si hom és optimista d'avior. Darrere aquestes conquestes, més sovint del que solem creure hi ha una persona, un petit grup de persones especialment dotades d'una sensibilitat, d'un grau de consciència, d'una concepció de la cultura, que les fan veritables exploradors de territoris presumptament erms, en tot cas abandonats. El doctor Sans i Sabrafen és un d'aquests capdavanters que responen a un perfil en el disseny del qual hi intervenen el desig i el càlcul en la proporció adequada per donar fruits duradors. Potser ara seria el moment de recordar a títol d'exemple el cas d'un meu gran amic, el metge Pedro Jiménez Peinado, qui, quan va començar a exercir la seva professió a Mallorca "com a metge d'urgències", va entendre tot d'una que en medicina les paraules tenen un valor decisiu, ja que cada paraula té ombres i llums, designa i suggereix. Que si no es coneix bé la paraula no s'accedeix a tota la informació. Fanon ja ho havia escrit, però en Pedro ho va aprendre de l'observació dels fets. I tots els que el coneixem sabem que la seva actitud, que el menà a un domini molt acceptable de la nostra llengua, el va ajudar a entendre, millor i més aviat que molts d'altres, cada malalt en la seva globalitat. Als que, en medicina, fan història i als que fan el dia a dia de la llengua, home, la cultura, el país els deu gratitud. I no estaria bé que no en rebessin cap testimoni.