Dijous, 26." Home de conviccions fermes pel que fa a la llengua i al país, abrandat en la defensa d'allò que considera just i legítim, en Tomeu Ramis és una persona inquieta que tresca els camins de l'art per tal de trobar l'eina adient per expressar i compartir el seu neguit. La seva és una preocupació estètica, però és, sobretot, una preocupació ètica. En Tomeu, d'ençà que el conec, i d'això ja fa un bon grapat d'anys, ha usat un instrument primari i, això no obstant, complex: la veu. Una veu que matisa la paraula. Una veu que comunica sentiments. Una veu que, quan cal, denuncia la injustícia i vindica la llibertat. Una veu, en fi, que canta i fa cor a la coral universitària. La música, sobretot la polifònica, però també la clàssica, forma part de la seva passió vital. També s'ha acostat a l'escriptura a través de la poesia. Una poesia que ateny més al fons que a la forma, a la necessitat d'abocar el seu desassossec, la seva preocupació envers tot allò fonamental i irrenunciable, la identitat i la terra, la llibertat i la independència.
Ara, arran del terrabastall de l'onze S, la polseguera mediàtica que ha provocat, la guerra que es lliura a l'orient mitjà contra un enemic invisible, el nou ordre que vol imposar"se al món des d'estructures de poder econòmic i militar, la divisió entre el bé i el mal, traçant una línia divisòria sense matisos, la disjuntiva entre seguretat i llibertat, en Tomeu Ramis ha construït Temps insolent, un audiovisual en el qual la poesia, la seva poesia, d'estructura breu, però intensa, les imatges que ha manllevat als mitjans de difusió i el dramatisme d'una música triada amb cura per accentuar, adés la violència, adés la tendresa dels missatges, conformen una obra la força de la qual rau en la simbiosi dels tres elements que la conformen. Una obra que invita a la reflexió sobre les causes i les seqüeles de l'atemptat, però també sobre la vexació de la dona a l'islam més integrista i la vergonya de la pobresa i els seus efectes sobre la població més dèbil i indefensa.
Divendres, 27." Hem de convenir que n'Alfred Rodríguez Picó és un comunicador vocacional que transmet, a la informació meteorològica, una passió inusual. Però té, en l'horitzó, un enemic que l'aguaita: l'anticicló. N'Alfred no és home de bonances, ans al contrari, l'excita la depressió i la borrasca. Coneix amb precisió el nom de cada un dels niguls per les seves formes, i per la lluïssor dels seus ulls pot endevinar"se quan vénen carregats d'aigua o quan són eixuts. No és, certament, una alegria maliciosa i, contràriament al que pensa en Bernat, un bon amic pescador dels caps de setmana, no es tracta d'una campanya dirigida contra ell i la seva afecció, tot i que he de coincidir que a tots dos ens perjudica, a ell perquè no pot sortir amb la barca i a mi perquè me priva de menjar"me els pagres que m'ha promès.
Sigui com sigui, a en Rodríguez Picó el mal temps l'estimula i quan la naturalesa desferma tots els elements amb la força que la caracteritza, vent, pluja, pedra o neu, per separat, i encara més tots alhora, i les isòbares tenen aquells moviments sinuosos sobre els mapes que són presagi de mal averany, i s'obre un canal d'aire del nord que s'aboca sobre les nostres geografies, aleshores l'home del mal temps té un orgasme de felicitat, se li nota a la cara el plaer en cada descàrrega de la barrumbada. Però ai! quan les Açores ens envien la calma i durant dies i dies es diposita en el nostre cel la quietud, i la tempesta vagareja per altres indrets d'Europa, en Rodríguez esdevé un home trist i afligit, privat del conhort d'un ruixat, sense un mal llamp que posar"se a la boca. Sempre espera del seu confident meteosat, una andròmina voladora que vigila les variacions climàtiques que la niciesa de l'home ha accelerat, la resposta a les seves pregàries. Un cap de fibló, si us plau! Que la neu arribi al litoral i emblanquini la platja! Enguany, aquest estiu especialment, n'Alfred Rodríguez ha fruït d'una follia atmosfèrica que l'ha deixat extenuat. Això són estius que donen goig! I que es foti en Bernat!
Dissabte, 28." Diuen els papers que la presidenta de les mallorques se n'ha anat de vacances per terres dels faraons. Vindrà malalta. Dins quin cap cap anar"se'n a les contrades d'allà baix, d'on provenen els immigrants que porten la malura. Amb un poc de sort, només patirà una diarrea.
