«Parc Humà», vet aquí una nova exposició, la que es pot veure al Centre de Cultura SA NOSTRA fins al 30 de novembre, que és, més que res, el fruit de la selecció i de les elucubracions dels seus dos comissaris, Iván de la Nuez i Frederic Montornés "malgrat respongui també a la moda actual del vídeo, les instal·lacions i, sobretot, de valorar més que res l'originalitat i les innovacions de tot ordre, part damunt qualsevol altra consideració. En efecte, reuneix i ens presenta no sols obres de tècniques diferents (fotografia, formes molt sui generis d'escultura, vídeo, pintura, etc.) sinó també tendències prou dispars o divergents (conceptualisme, còmic, arte povera, expressionisme, minimalisme, etc.). Curiosament, l'única coincidència entre les obres exposades seria la de no perseguir l'elaboració o la creació de bellesa. En tot cas, la pretensió "més o manco efectiva" de mostrar alguna veritat o alguna realitat. De fet, de qualque manera un ha de demanar-se, una vegada més, si el pretès art que se'ns vol mostrar "per molta que sigui la seva rabiosa actualitat" no requeriria més aviat ser denominat o batejat amb algun altre nom.
El títol de l'exposició, Parc Humà. Una exposició de criatures globals, respon "no sabem amb quina fidelitat" al d'un llibre del filòsof alemany de moda, Peter Sloterdijk, Regeln für Menschenpark, ja que, òbviament s'han hagut de cercar justificacions per a explicar o raonar la conjunció d'obres tan diferents. L'expressió «criatures globals» sembla fer referència a la globalitat o universalitat de la condició humana, en definitiva a la tesi dels seus comissaris "els pares de la criatura" que els problemes més greus que afecten els individus, i els mateixos grups, són de caràcter més aviat global: un nou humanisme, superador de tota compartimentació i de tota separació, seria, doncs, necessari.
Vegem els testimonis més destacats, d'entre els arreplegats per a demostrar aquesta funcionalitat de l'art suposadament més actual. Per començar, una gran tela, de 305 x 305 cm, de Luis Cruz Azaceta, un cubà exiliat als EUA, pintada amb una tècnica d'allò més peculiar (carbonet, acrílic, guix i laca), tota farcida de línies corbes marejadores que volen simbolitzar les ones que els balseros han d'afrontar per a poder arribar a Florida. El títol, Crossing, ja ho diu tot.
Criden també l'atenció unes fotografies en color molt ampliades, de 123 x 101 cm, d'uns caps humans/inhumans sobre uns fons de coloració uniforme molt forta, i tractades amb un procediment digital que n'ha fet desaparèixer tota obertura (ulls, boca, narius), fetes per un autor que són dos, Aziz + Cucher. També una petita col·lecció, obra de Frank Thiel, el motiu exclusiu de la qual són les càmeres de seguretat o de vigilància, exteriors, instal·lades en els indrets més diversos d'una gran ciutat, recordant-nos el control al qual estam sotmesos. Però les que m'han semblat més punyents són les d'un fotògraf ucraïnès, Boris Mikhailov. Pertanyen totes a una sèrie, Case History, 1997-1998, realitzada de nit als carrers de Khàrkiv, fent posar "pagant-los naturalment" als infants indigents. El seu testimoni resulta verdaderament desmoralitzador. Certament, per elles soles demostren fins a quin punt resulta inhumà el nostre «parc humà».
Dins el conjunt, sens dubte prou estrany o rar, de l'exposició, potser sobresurt "per la seva infreqüència o raresa més que per la seva originalitat", la sèrie The Man without One Way (L'home que no tenia un sol camí), de Lars Arrhenius, que per mitjà de 71 imatges, creades amb l'ajuda de l'ordinador i reproduïdes en rajoletes de 21 x 21 cm cada una "que ocupen dos panys de paret en angle, amb una longitud total de quasi 20 m" ens conten, amb forma de còmic, els diversos incidents i accidents (algun de mortal) amb què pot topar-se un personatge quan surt a donar una volta, pretenent d'alliçonar-nos sobre les conseqüències de les nostres aparentment petites decisions, les quals, davant les alternatives que se'ns van presentant, condicionen la nostra vida.
L'obra artísticament més impactant "almanco des d'un punt de vista estètic" pot ser el grup de sis personatges calbs, de trets xinesos o orientals, mancats tots de peus, de Juan Muñoz (Madrid, 1953-Eivissa, 2001), que li agradava definir-se com a narrador d'històries i que, segurament, és l'artista que ja ha assolit un major prestigi entre els seleccionats. Aquestes sis estranyes figures de caire realista i rostres igualment somrients, han estat realitzades en resina "a una escala lleugerament inferior a la natural" i pigmentades amb una coloració completament uniforme. Pertanyen al famós conjunt La plaza i han estat deixades pel Museu Reina Sofia de Madrid.
