Sens dubte, és prou coneguda la dramàtica afirmació del filòsof Adorno: «Després d'Auschwitz, no es pot escriure més poesia», més que justificada per la sevícia i la brutal inhumanitat de la «solució final» concebuda i realitzada pels nazis. No ho és tant, el comentari de Primo Levi, segurament el testimoni més eficaç de l'Holocaust o da la Shoah: «Jo hauria reformulat així la frase d'Adorno: després d'Auschwitz, no es pot escriure més poesia que sobre Auschwitz». Aquesta seria la millor justificació dels 13 llibres que va publicar, reunits després de la seva mort en els tres volums de les seves obres completes. També seria, aquesta reformulació, d'alguna manera, un seriós condicionant de tota escriptura responsable.
No deixa de ser curiós que el seu primer llibre "i el més famós", Si questo é un uomo (Si això és un home, actualment disponible en la col·lecció de butxaca de les edicions 62), fos publicat inicialment, el 1947, per una petita editorial, en una primera edició de sols 2.500 exemplars, que va passar desapercebut fins a onze anys més tard, en 1958, quan va ser reeditat per Einaudi i va convertir"se en un autèntic best"seller. Bona prova de l'ampla difusió subseqüent és que, en una enquesta organitzada pel ministeri italià de la Instrucció Pública, dins la campanya Lettura 2000, hagi resultat el llibre valorat en primeríssim lloc pels lectors de menys de 18 anys.
En 1976, en una edició especial adreçada a les escoles o als escolars, l'autor va afegir"hi un apèndix "que, a partir de llavors, s'ha mantingut en totes les edicions i totes les traduccions" en el qual respon a les preguntes que li han estat fetes amb més freqüència, la primera de les quals és precisament aquesta: «Al seu llibre no hi ha expressions d'odi envers els alemanys, ni rancúnia, ni desig de venjança. Els ha perdonat?». La pregunta resulta prou comprensible perquè una de les coses que més impressiona de la lectura de Si això és un home és el molt rar autodomini de l'autor quan dóna testimoni d'un conjunt de fets realment terribles, d'una organització que no sols torturava i matava ans abans envilia de manera inhumana les seves víctimes. Tanmateix, el testimoni de Primo Levi resulta més eficaç precisament perquè no es deixa contagiar en absolut per l'odi, per la ràbia, pel ressentiment. I si és un fet massa conegut que un dels poders més terribles del mal és justament l'extraordinària capacitat envilidora que tenen els botxins "i quan més terribles resulten aquests, els ressentidors, més fort és el ressentiment que creen en les víctimes", la rara personalitat de l'autor ens impressiona precisament per no posar"se mai al nivell dels botxins. Levi pretén justificar aquesta rara virtut pel fet que l'organització dels Lager feia que la distància entre els SS i les pobres víctimes fos tal "farcida literalment d'una munió de vils intermediaris, els Prominenten, (els Kapos dels barracons i tots els seus auxiliars, guardes nocturns, cuiners, infermers, encarregats de la neteja de les latrines i les dutxes, etc., etc.), la immensa majoria reus comuns i presos polítics aris, amb la brutalitat dels quals rivalitzaven tanmateix els Prominenten polonesos o russos, o els mateixos Prominenten jueus («Ofereixi's a alguns individus en estat d'esclavitud una posició privilegiada, un cert benestar i una bona probabilitat de sobreviure, exigint-se a canvi la traïció a la natural solidaritat amb els seus companys, i sens dubte hi haurà qui acceptarà»).
Per descomptat, el fet que l'escriptura de Primo Levi no es pot considerar primordialment vindicativa, no suposa cap mena de perdó. Levi escriu taxativament: «No voldria que el fet d'abstenir"me del judici explícit es confongués amb un perdó indiscriminat. No, no he perdonat cap dels culpables, ni estic disposat ara o en el futur a perdonar"ne cap, a menys que no hagi demostrat (amb fets: no amb paraules, i no massa tard) haver"se tornat conscient de les culpes, i dels errors del feixisme nostre i estranger, i estar decidit a condemnar"los, a eradicar"los de la seva consciència i de la dels altres".
