«No dubtarem a actuar sols, si és necessari, per exercir el nostre dret a l'autodefensa amb una operació preventiva». George W. Bush apel·la al dret a l'autodefensa per atacar l'Iraq, el mateix dret que nega a les víctimes dels qui exerceixen el monopoli de la violència. La radicalització irracional de Bush, com la d'Aznar, se sustenta sobre la irresoluble incapacitació per a la democràcia i la desmesurada habilitat per a la bronca. Als qui no ens considerem «d'eixe món« només ens queda el dret a despertar-nos cada dia disposats a militar en un estat d'emprenyadura permanent: és un camí, l'autodefensa que impedeix convertir-nos en descreguts absoluts, estat que ens situaria massa prop de l'exili interior. I l'antídot que ens guareix de descobrir-nos un dia qualsevol compartint llenguatge "i, per tant, pensament" amb el poder judicial, que seria una frivolitat massa imperdonable. Si el fet de ser crític "demòcrata, vull dir" representa l'estigmatització automàtica en un món post 11-S sense matisos, s'ha de reivindicar també el dret a provocar el posicionament dels qui es permeten el luxe d'alçar el dit inquisidor. Ara mateix, importa un rave què pensen els líders polítics del país sobre la davallada del turisme o el gasoducte. Ara, en plena persecució i reducció de les llibertats indivisuals i col·lectives, és el moment de preguntar, per exemple, al ministre Matas sobre la subvenció a la Fundació Francisco Franco, sobre la negativa espanyola a boicotejar un concurs de Miss Món en una Nigèria que lapida dones fins a la mort... I que mostrin l'ideari propi amb la mateixa cara descoberta amb què amenacen el d'altri. Sé que això té malla llet, però tothom té dret a l'autodefensa.