Es comença a destriar, ara que ha passat un any, quina serà l'empremta que deixaran els atacs amb avions comercials contra els Estats Units. Un dels que queden per a tots és el cuc de dubte que es desperta en tots en un moment o altre, a l'entorn d'un aeroport o mentre un guaita per la finestreta per sobre els núvols, i que insisteix que els accidents d'avió, i els atemptats, són fins i tot probables. Aquest any no ha esborrat la proposta insidiosa que l'Islam està lligat essencialment, i per sobre de totes les altres consideracions, amb la violència antioccidental. En tot cas, la proposta s'ha mantingut en els darrers dotze mesos i s'ha generalitzat de manera alarmant. Veim com el nostre llenguatge ha canviat: sembla que hem acceptat nous termes racistes, com alemany-marroquins, francès-iraquians, britànics"egipcis... que descriuen suposats terroristes, reflectint la nostra percepció que perill és quelcom que prové de fora de la nostra societat. En aquest any s'han revisat tots els plans per fer edificis alts: qui voldrà comprar"se un despatx a la planta 200 avui dia? Ningú. I els arquitectes deuen cercar altres especialitats per fer que les seves construccions siguin més impressionants. En complir l'any dels atacs també es veu com els Estats Units han imposat el seu lideratge al món, més que abans. Ha estat l'any en què la suposada guerra contra el terrorisme ha servit als EUA per convocar tots els països del món a la seva causa. Ha estat la primera vegada que la majoria dels estats rics del món han donat el seu suport i assistència a atacs de forces americanes contra un objectiu molt mal definit. Veurem si l'alineació es manté en una causa molt més unilateral, la de la guerra a Iraq. L'aniversari és un moment per recordar l'atrocitat de les Torres Bessones, i també un moment per reflectir sobre on ens porta.