Una festa insípida

Vejam, dona Maria Antònia. Vós podríeu ésser la mestressa de l'anunci televisiu que en demanar-li si fa brou normal o enriquit, posa cara de badana. La lectura que en fa el teleespectador, de l'anunci esmentat, és instantània. I coincident: des del moment que la interpel·lada no sap què respondre, cal pensar que el fa sense substància. Les vostres festes commemoratives del regne de Mallorca no en tenen, de substància. Són insípides, cosa que no s'adiu amb vós que teniu més sal que una vela marinera. Una festa és festa o és una altra cosa, dona Maria Antònia. I per ésser festa n'hi ha prou amb un flabiol i un tamborino. No cal fer invents. Avui és festa "la Diada de Mallorca!", i encara esper que em despertin els coets de vostra excel·lència. No n'ha esclatat cap ni un. De manera que en capacitat organitzadora no treis nota. No cal mirar gaire enfora per fer comparances: a ca nostra vos avantatja el senyor Rodríguez que, per començar, no escatima un duro en pólvora. La pólvora fa festa, dona Maria Antònia, i és pagana. A més a més, fa renou. Estic convençut que en solidaritat amb la significació de la Diada, qualque vicari nostrat ha fet repicar les campanes de la seva església, però el dang-dang, que altre temps arribava a tots els àmbits, actualment queda diluït entre els renous de la ciutat. La discreció no és adient, en una festa com aquesta que s'ha tret de la màniga dona Maria Antònia. Per entendre'ns, una persona com vós, tal dia com avui hauria d'aixecar-se al ritme de «Paquito el chocolatero», i baixar al carrer, tot seguit, dali-dali, més estirada que l'acompanyant d'un músic del toros. En la Diada de Mallorca, dona Maria Antònia, no ha esclatat cap coet ni les paperines de coloraines han posat fantasia entre el cel i la terra. El dia d'avui ha començat com un dia qualsevol. Vos ho ben assegur, ningú, descomptant Chenoa, en sortir de casa ha tingut un pensament per a Jaume II. Res no ha fet pensar, als ciutadans, que avui, dijous, no és un dia com un altre. No hi ha diada reivindicativa, ni informativa, ni festiva. Aleshores, què hi ha? Res. A tot estirar, quatre colomets blancs dins una gàbia, que vós deixareu en llibertat quan el senyor bisbe acabi les seves oracions, a la Seu, i totes les càmeres fotogràfiques "les dels fotògrafs professionals i les dels guiris" estiguin pendents de vós. Cal pensar, per tant, que la Senyora es troba deprimida? Sí, per què no? Una Diada tan insubstancial sols és atribuïble a la ineptitud dels que la programen o al fet que la Senyora sigui més partidària dels funerals que de les festes. Posats a triar, preferesc pensar en la segona probabilitat, no sé per què. És evident que la commemoració del 12 de setembre no té cap tradició, i si se celebra és perquè dona Maria Antònia vol ésser recordada d'aquí uns anys. Més a compte li sortiria, cas de voler-ne fer una de grossa, sembrar figueres de moro a les àrees de Son Moix. Els porters la recordarien eternament, no cal dir-ho! Les festes s'organitzen amb quatre duros, però se n'ha de saber, d'organitzar-les, ja ho crec! En un país d'allau, com és el nostre, n'hi ha prou amb un parell de torroneres en el Born per a fer-ne, de festa. El senyor Rodríguez ho sap. Dissabte passat, va organitzar una desfilada de caparrots amb xeremiers i cases regionals, que començava a un indret tan inhòspit com és la plaça dels Patins i acabava davant l'església de Sant Miquel, amb una ofrena de flors a la Mare de Déu. Els caparrots, les cases regionals, el senyor Rodríguez, el senyor batle i tot el seu seguici, donaren una imatge patètica. Tan pobra era la desfilada, que ni Catalina Cirer hi participava. Tanmateix no hi faltaren un fotimer de badocs nostrats, i de guiris, que feien fotografies. Vull dir que el senyor Rodríguez en va treure una rendibilitat màxima. Ben segur que si la Verge, en lloc de casar-se amb un fuster tímid i discret, hagués triat per espòs el senyor Rodríguez, no l'hauria ballada tan magra com la va ballar. Però no cal perdre's en divagacions del tot irreverents (Imaginau, si José María Rodríguez substitueix San Josep, i esdevé el pare de Déu Nostre Senyor!). El nostre tema és un altre. El senyor Rodríguez sap el que vol: introduir a Mallorca el regionalisme de barraqueta amb la complicitat de la Verge. Maria Antònia ara mateix no ho sap, el que vol. Va decidir festejar el 12 de setembre, perquè pretenia fugir del 31 de desembre i del 18 de juliol. I la seva proposta de tirar pel camí d'enmig no ha reeixit. Únicament pot consolidar-se, aquesta festa insubstancial, si Tummy Bestard entén que pot servir per a commemorar la festivitat del Dia Després. Aleshores, amb la presència de quatre bombers de Nova York i la desfilada dels caparrots de Pere Pujol, aconseguiríem fer-ne, del 12, una festa multicultural. Amb un poc de sort, Tomeu Penya cantarà el Happy Day i el fill de Frank Sinatra, la Balanguera. I tots ens podem sentir força satisfets. Tanmateix, la festivitat actual del 12 de setembre no té gaire significat. L'altre dia, en l'acte de presentació del programa d'actes (?), Chenoa va cantar la Balanguera mentre les seves fans reclamaven a cor que cantàs «Cuando tu vas». És evident que la connexió que pretenia la Senyora (mirau, quin cap!) a través de Chenoa, entre els seguidors d'Operación Triunfo i les nostres arrels històriques més preuades, no ha estat possible. A partir de l'any qui ve, el 12 de setembre ha d'ésser la festa dels bombers. Ja ho he escrit. I si l'experiment no qualla, què voleu que vos digui? Que l'organització es deixi en mans del senyor Rodríguez i tindrem un 12 de setembre ben entretingut. Amb quatre coets i una mascletà, prendrem consciència que Ben Laden o dona Maria Antònia n'han organitzada una de grossa.