Ara que tornen els que han fet vacances a fora, és el moment de demanar"los que no ens diguin que el país on han estat és una cruïlla de cultures i un escenari de sedimentació de civilitzacions, resultat d'una llarga història de conquestes i reconquestes. Per favor: tots els països són una cruïlla de cultures, en tots s'hi han sedimentat, al llarg dels segles, formes i ecos d'esplendors i decadències. Obviat aquest preàmbul, sí, contau"nos què heu vist pel món, què pensa la gent d'enfora, què els preocupa, què mengen, en què creuen, de quines esperances es nodreixen, com es veuen i com ens veuen. Perquè això és el que ens interessa, i no la introducció al país que apareix, amb unes diferències mínimes, en totes les guies del món.
Ah, i sobretot, so"bre"tot, no ens digueu que la realitat actual del país on heu estat és producte de fusions. Per favor. Estam de les fusions fins al nas, ja no podem més. El concepte és tan banal, que no passa dia que no el vegem estampat en titulars. Sabeu una cosa? La música de Johan Sebastian Bach també era música de fusió. La pintura de Picasso, pintura de fusió. La literatura de Thomas Mann, literatura de fusió. Tots som fusió, mescla impura de sang, supersticions i cabòries de jueus, moros i cristians, i els que han conservat la sang pura, que per ventura només s'ho pensen, han de respondre en solitari de tantes coses que més els convendria el criollisme més truculent. És clar que hi ha fusions que es produeixen com a resultat normal d'unes confluències culturals, i d'altres, com és ara el cas, sorgeixen dels despatxos on es delinea el màrqueting discogràfic.
De l'àmbit en el qual actua aquest màrquetig, la fusió s'ha estès, com a eina d'interpretació del món i la bolla, vers els confins de la terra. El primer a ajuntar amb finalitat exclusivament comercial un guitarrista flamenc amb un tamborino tropical no podia saber que capgirava el diccionari i n'extreia significats, sentits i matisos com una moneia armada amb una destral en un quiròfan. Per ventura és millor no fer"nos"en mala sang. Això va per modes, i ara ja hi comença a haver coses que no són necessàriament emblemàtiques i adesiara es juga un partit de futbol que no acaba de ser històric. Qui sap si d'aquí a un parell d'anys, quan ja estiguem farts de parlar de cuina de fusió, poesia de fusió "ah, no, que de poesia no en parlam", de pintura de fusió, de música de fusió i de vestit de fusió, quan ja només ens quedi parlar d'estultícia de fusió, per ventura la cosa anirà perdent força i a poc a poc l'arraconarem. És clar que, en arribar aquest moment, ja no serem fusió, sinó una raça pura d'imbècils.
