El reporter Tribulete va assistir a la signatura del conveni
entre el senyor Bruno Bischofberger i la Fundació Art a la Seu, que
possibilitarà la intervenció artística de Miquel Barceló a la
capella de Sant Pere. A mesura que s'acostava l'hora de la
signatura, augmentava la tensió entre els canonges. Hi havia motius
sobrats. L'últim geni que va visitar la Seu amb ganes de fer-hi
feina va ésser Gaudí, i monsenyors li mostraren el portal a
granerades. I a Miró no el deixaren ni entrar. Una cosa i l'altra
han fet que la majoria dels nostres canonges tenguin fama de tenir
una pedra foguera per cervell. Els actuals no se la mereixen,
aquesta fama. A posta tenien interès en quedar bé amb Barceló i
esborrar la mala imatge que els seus antecessors els havien llegat.
«Què vos pareix "va proposar mossèn Joan Bestard" si en arribar en
Barceló al bisbat, en Pere Llabrés li balla un aurresku?».
Tot i sentir-se afalagat amb la proposta, mossèn Llabrés va
intentar eludir la responsabilitat que li queia damunt. «Jo trob
que li farem prou cas, si el senyor Bisbe l'obsequia amb una
ensaïmada», va argumentar. Però els altres membres de la cúria no
se l'escoltaren. Va insistir, mossèn Llabrés: «Podem fer que les
monges del convent de Santa Clara li preparin una xicra de
xocolata». I, en això, tots hi estigueren d'acord. Hi hauria una
xocolatada amb bunyols i una copeta de vi dolç per a les
autoritats. Tanmateix, la proposta de rebre'l amb el ball de
l'aurresku per part de mossèn Pere Llabrés va aprovar-se per
majoria. «I ara no veis que passeig una panera més grossa que la de
la comare del Comtes d'Espanya»?, va al·legar el canonge. «No hi fa
res "li va respondre mossèn Joan Bestard, sempre tan entusiasta".
Contractarem na Nadine Lang perquè et doni quatre instruccions».
Dit i fet, l'església ho pot tot. En mitja hora, la senyora Nadine
Lang (1903-1983), que havia exercitat en la dansa clàssica totes
les senyoretes de Falange quan "socialment parlant" la Falange era
qualque cosa, va alliberar-se del somni etern, va vestir-se sense
oblidar-se del turbant, va posar-se aquelles sabates amb uns tacons
d'un pam que la caracteritzaven, i es va presentar en el bisbat,
amb aquell pas ferm i elegant d'altre temps que, encara ara, feia
mirera. També va arribar, molt abans de l'hora prevista per a la
signatura, el president Antich. Immediatament va improvisar una
roda de premsa. «He vengut per abraçar el meu íntim amic Miquel
Barceló, a qui no tenc el gust de conèixer». Va intervenir,
Tribulete. «Vostè, president, li va concedir la medalla de la
Comunitat». El va interrompre, el president. «I no la va venir a
recollir. Genial!». Genial: el president va obrir la boca,
molt-molt-moltíssim, com acostuma obrir-la quan riu, i tots els
periodistes rigueren amb ell.
Un conductor de galeres, que passejava uns guiris, en veure la
gentada va demanar què passava a un d'aquests policies uniformats
que posen ordre quan no fa falta. «Arreando "li va respondre amb
males retranques". No se me arremolinen en la puerta que viene un
fenómeno». Aleshores, el conductor de la galera va treure pit i amb
veu de quaresmer va comunicar als seus clients: «Ladies i
gentlemans, desenpolven la polaroid que viene El Juli!».
Mentrestant, mossèn Joan Bestard havia aconseguit reclutar un dels
flabiolers de la Calatrava. Després de fer-li entendre "i no va
ésser bo de fer!" que l'aurresku no té res a veure amb l'Himne de
Riego, i que si el contractaven per fer sonar l'aurresku no el
pagarien si finalment sonava la marxa republicana, començaren els
assaigs. «Herr Llabrés! "l'escridassava Nadine Lang, amb el seu
peculiar alemany-castellà-mallorquí" vostè aterriza como una lloca!
Un, dos, tres, arriba: Grácil su figura pontifical, Pare!». Mossèn
Llabrés esbufegava. «I com aconsegueix un elevar-se amb gràcia?»,
va demanar, més emprenyat que una abella. «Molt senzill, pare "li
va respondre Nadine". En ésser en l'aire, heu de surar». Li va
demanar: «Vos sou tot esperit?», en referència a la seva condició
de capellà. «No passa dia que no llegeixi n'Alcover», li va
respondre el canonge. «Idò ja està "li va replicar Nadine". La
panera pesa, l'esperit no».
En un descans, Tribulete va apropar-se a mossèn Llabrés, i li va
demanar: «Mestre, com vos trobau?» Va sospirar, el mossèn. «Com si
m'obligassin a marcar en Gento "va respondre. I afegí, empipat: "I
d'ara endavant no em digueu mestre, que no tenc cap manyà a les
meves ordres». Mossèn Llabrés s'untava les cuixes amb fulles de col
acabades de collir de l'hort. «No és estrany que els bascs tenguin
pocs amics», va manifestar a Tribulete. I, de seguida, va
explicar-se: «Si per cada un, d'amic, s'han d'esclatar ballant, jo
me'n guardaria com de caure de fer-ne de nous». De sobte, va
arribar el geni. I va trobar la cúria eclesiàstica amb calçons
blancs. Sí, sí, tal com ho he escrit. A mossèn Llabrés l'hi va
trobar literalment, perquè les comares de sa Calatrava li aplicaven
coques de segó de cintura per avall. De manera que, per a
desesperació de Nadine, no va poder ballar l'aurresku. D'altra
banda, no l'hauria pogut ballar perquè el president, en veure
Barceló, va avançar al seu encontre sense tenir en compte el
protocol. «Amic Miquel Barceló "va dir-li allargant-li la mà", és
una satisfacció, per a mi, el fet de poder reiniciar l'amistat
coral que mai no iniciàrem». Els fotògrafs de premsa
immortalitzaren l'encaixada de mans dels dos amics que mai no ho
han estat, amics. «El Juli, El Juli, bullfinghting programa la seu
coliseo balear!», cridava el del carruatge, com esperitat, mentre
els seus clients anglesos baixaven de quatres de la galera amb la
polaroid preparada per a fer clic. «Tancau les portes, que no hi ha
xocolata per a tots!», va ordenar mossèn Bestard a un vicari que
contemplava l'escena embadalit. Aleshores, va ésser quan el tal
Bischofberger va dir allò que a un artista tant li fa pintar una
església com un bordell. Una frase històrica, sens dubte, exponent
de la sensibilitat i de la cultura de qui la pronuncia.
Immediatament, el senyor Bisbe va avançar-se cap a ell amb els
braços oberts. «Amic Miquel Barceló!», va exclamar monsenyor Úbeda,
a punt d'abraçar el tal Bischofberger. «No és aquest en Miquel "el
va informar mossèn Bestard, estirant-lo per un braç". En Miquel és
aquell amb espardenyes que té una retirada al fontaner». Va
sorprendre's, el senyor Bisbe. «Ah! "va exclamar" com que aquest
altre acaba de dir una genialitat... «Tanmateix, no va perdre
temps. Tot d'una va adreçar-se al vertader Miquel Barceló. «Amic
Miquel Barceló..!», va exclamar. I li va clavar dues besades, una a
cada galta. «Què n'opines?», va demanar el president Antich a
Tribulete, sabent la picardia que caracteritza el nostre
periodista. «Que si jo fos d'en Barceló desconfiaria» "li va
respondre Tribulete. I va argumentar els seus recels: «Una besada,
i no dues, portaren Crist a la creu».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.