El reporter Tribulete va assistir a la signatura del conveni entre el senyor Bruno Bischofberger i la Fundació Art a la Seu, que possibilitarà la intervenció artística de Miquel Barceló a la capella de Sant Pere. A mesura que s'acostava l'hora de la signatura, augmentava la tensió entre els canonges. Hi havia motius sobrats. L'últim geni que va visitar la Seu amb ganes de fer-hi feina va ésser Gaudí, i monsenyors li mostraren el portal a granerades. I a Miró no el deixaren ni entrar. Una cosa i l'altra han fet que la majoria dels nostres canonges tenguin fama de tenir una pedra foguera per cervell. Els actuals no se la mereixen, aquesta fama. A posta tenien interès en quedar bé amb Barceló i esborrar la mala imatge que els seus antecessors els havien llegat. «Què vos pareix "va proposar mossèn Joan Bestard" si en arribar en Barceló al bisbat, en Pere Llabrés li balla un aurresku?».

Tot i sentir-se afalagat amb la proposta, mossèn Llabrés va intentar eludir la responsabilitat que li queia damunt. «Jo trob que li farem prou cas, si el senyor Bisbe l'obsequia amb una ensaïmada», va argumentar. Però els altres membres de la cúria no se l'escoltaren. Va insistir, mossèn Llabrés: «Podem fer que les monges del convent de Santa Clara li preparin una xicra de xocolata». I, en això, tots hi estigueren d'acord. Hi hauria una xocolatada amb bunyols i una copeta de vi dolç per a les autoritats. Tanmateix, la proposta de rebre'l amb el ball de l'aurresku per part de mossèn Pere Llabrés va aprovar-se per majoria. «I ara no veis que passeig una panera més grossa que la de la comare del Comtes d'Espanya»?, va al·legar el canonge. «No hi fa res "li va respondre mossèn Joan Bestard, sempre tan entusiasta". Contractarem na Nadine Lang perquè et doni quatre instruccions». Dit i fet, l'església ho pot tot. En mitja hora, la senyora Nadine Lang (1903-1983), que havia exercitat en la dansa clàssica totes les senyoretes de Falange quan "socialment parlant" la Falange era qualque cosa, va alliberar-se del somni etern, va vestir-se sense oblidar-se del turbant, va posar-se aquelles sabates amb uns tacons d'un pam que la caracteritzaven, i es va presentar en el bisbat, amb aquell pas ferm i elegant d'altre temps que, encara ara, feia mirera. També va arribar, molt abans de l'hora prevista per a la signatura, el president Antich. Immediatament va improvisar una roda de premsa. «He vengut per abraçar el meu íntim amic Miquel Barceló, a qui no tenc el gust de conèixer». Va intervenir, Tribulete. «Vostè, president, li va concedir la medalla de la Comunitat». El va interrompre, el president. «I no la va venir a recollir. Genial!». Genial: el president va obrir la boca, molt-molt-moltíssim, com acostuma obrir-la quan riu, i tots els periodistes rigueren amb ell.

Un conductor de galeres, que passejava uns guiris, en veure la gentada va demanar què passava a un d'aquests policies uniformats que posen ordre quan no fa falta. «Arreando "li va respondre amb males retranques". No se me arremolinen en la puerta que viene un fenómeno». Aleshores, el conductor de la galera va treure pit i amb veu de quaresmer va comunicar als seus clients: «Ladies i gentlemans, desenpolven la polaroid que viene El Juli!». Mentrestant, mossèn Joan Bestard havia aconseguit reclutar un dels flabiolers de la Calatrava. Després de fer-li entendre "i no va ésser bo de fer!" que l'aurresku no té res a veure amb l'Himne de Riego, i que si el contractaven per fer sonar l'aurresku no el pagarien si finalment sonava la marxa republicana, començaren els assaigs. «Herr Llabrés! "l'escridassava Nadine Lang, amb el seu peculiar alemany-castellà-mallorquí" vostè aterriza como una lloca! Un, dos, tres, arriba: Grácil su figura pontifical, Pare!». Mossèn Llabrés esbufegava. «I com aconsegueix un elevar-se amb gràcia?», va demanar, més emprenyat que una abella. «Molt senzill, pare "li va respondre Nadine". En ésser en l'aire, heu de surar». Li va demanar: «Vos sou tot esperit?», en referència a la seva condició de capellà. «No passa dia que no llegeixi n'Alcover», li va respondre el canonge. «Idò ja està "li va replicar Nadine". La panera pesa, l'esperit no».

En un descans, Tribulete va apropar-se a mossèn Llabrés, i li va demanar: «Mestre, com vos trobau?» Va sospirar, el mossèn. «Com si m'obligassin a marcar en Gento "va respondre. I afegí, empipat: "I d'ara endavant no em digueu mestre, que no tenc cap manyà a les meves ordres». Mossèn Llabrés s'untava les cuixes amb fulles de col acabades de collir de l'hort. «No és estrany que els bascs tenguin pocs amics», va manifestar a Tribulete. I, de seguida, va explicar-se: «Si per cada un, d'amic, s'han d'esclatar ballant, jo me'n guardaria com de caure de fer-ne de nous». De sobte, va arribar el geni. I va trobar la cúria eclesiàstica amb calçons blancs. Sí, sí, tal com ho he escrit. A mossèn Llabrés l'hi va trobar literalment, perquè les comares de sa Calatrava li aplicaven coques de segó de cintura per avall. De manera que, per a desesperació de Nadine, no va poder ballar l'aurresku. D'altra banda, no l'hauria pogut ballar perquè el president, en veure Barceló, va avançar al seu encontre sense tenir en compte el protocol. «Amic Miquel Barceló "va dir-li allargant-li la mà", és una satisfacció, per a mi, el fet de poder reiniciar l'amistat coral que mai no iniciàrem». Els fotògrafs de premsa immortalitzaren l'encaixada de mans dels dos amics que mai no ho han estat, amics. «El Juli, El Juli, bullfinghting programa la seu coliseo balear!», cridava el del carruatge, com esperitat, mentre els seus clients anglesos baixaven de quatres de la galera amb la polaroid preparada per a fer clic. «Tancau les portes, que no hi ha xocolata per a tots!», va ordenar mossèn Bestard a un vicari que contemplava l'escena embadalit. Aleshores, va ésser quan el tal Bischofberger va dir allò que a un artista tant li fa pintar una església com un bordell. Una frase històrica, sens dubte, exponent de la sensibilitat i de la cultura de qui la pronuncia. Immediatament, el senyor Bisbe va avançar-se cap a ell amb els braços oberts. «Amic Miquel Barceló!», va exclamar monsenyor Úbeda, a punt d'abraçar el tal Bischofberger. «No és aquest en Miquel "el va informar mossèn Bestard, estirant-lo per un braç". En Miquel és aquell amb espardenyes que té una retirada al fontaner». Va sorprendre's, el senyor Bisbe. «Ah! "va exclamar" com que aquest altre acaba de dir una genialitat... «Tanmateix, no va perdre temps. Tot d'una va adreçar-se al vertader Miquel Barceló. «Amic Miquel Barceló..!», va exclamar. I li va clavar dues besades, una a cada galta. «Què n'opines?», va demanar el president Antich a Tribulete, sabent la picardia que caracteritza el nostre periodista. «Que si jo fos d'en Barceló desconfiaria» "li va respondre Tribulete. I va argumentar els seus recels: «Una besada, i no dues, portaren Crist a la creu».