Una de les reivindicacions que sovint fan els que demanen més ajudes al tercer món per part d'Europa és que deixem de donar subvencions a l'agricultura. Això, diuen, permetria als països pobres vendre'ns productes agrícoles poc elaborats, incloent fruites i verdures, ja que les seves serien més barates que les nostres. Alimentar occident, per ells, seria el negoci del segle XXI, pensen. Ens podrien enviar moltes tones que, encara que per a nosaltres fossin barats, per ells, seria cobrar"los a deu o vint vegades més del que cobren en el seu mercat. L'argument sembla bastant clar, i fins i tot just, vist a la llum del que sempre deim sobre l'obertura de mercats i l'estimulació la competència entre productors arreu del món. Però tem que, per molt injustes que semblin les subvencions als pagesos d'Europa, incrementar la importació de productes agrícoles del tercer món resultaria en una dependència encara major per la part dels països pobres de mercats que són fora del seu control. Incrementar la importació del tercer món d'aliments, dels productes més delicats i de preu más variable que existeixen, donarà oportunitat als grans terratinents, a les grans exportadores "sovint en mans estrageres" i a les grans cadenes de distribució a occident per incrementar el domini sobre la fortuna d'aquests països, i dels seus pagesos. És una cadena de dependència de la qual jo no voldria trobar"me penjat. Em sembla que el creixement de les economies del tercer món no ha de dependre, més que res, de les exportacions als països rics, ja que els obliga a seguir un camí de creixement, i un ritme de creixement, dictat pel nostre consum.