És inevitable. Tot d'una que s'ennigula, els mallorquins miram el cel. I no ho feim per endevinar la magnitud de la tempesta, sinó per observar els fils d'electricitat al temps que formulam un prec: aguantau. Tanmateix, es rompen. És una fatalitat. Quan comença a bufar el vent o cauen els primers llamps, ens quedam sense corrent, cosa que suposa, a cada llar, un drama que va molt més enllà que el de caminar a les palpentes si el tall es produeix de nit. El funcionament correcte de la vida actual es troba supeditat a l'electricitat. Els aliments se guarden als congeladors. Hi ha altres estris com són ara les cuines, les cafeteres, els microones, la torradora, els ordinadors, els televisors, la calefacció, les maquinetes d'afaitar, etcètera, etcètera, que formen part important del paradís occidental. Són, tots aquests, petits guanys que les famílies han aconseguit per allunyar"se d'un passat, sens dubte, molt més dur que el present. Idò, aquests guanys, se'n van en orris amb una tronadissa. Tot aquest benestar depèn de Gesa, cosa que ens ve a demostrar que qualsevol gegant té el seu taló d'Aquil·les. El nostre, insistesc, és Gesa, un desastre de companyia. Aquest mes d'agost, amb dues tempestes que han provocat sengles talls de llum, he evocat temps passats. La meva infantesa va transcórrer a la postguerra, i aleshores eren freqüents els talls de corrent. I els talls de qualsevol cosa, és clar. Amb aquella gent que governava, tenia sentit qualsevol bestiesa. En fi, parlem de l'electricitat. Les bombetes eren petites, tant les del carrer com les de les cases, i la claror que produïen no podia esvair les ombres. Tanmateix, el consum diari de llum suposava un dispendi massa gros per a l'època. De manera que a mitjanit, o abans, ens quedàvem a les fosques. Record els carrers, eren una gola de llop. Els homes que tenien un passat roig i que havien superat el sedàs de la repressió, procuraven no sortir de casa sense companyia, no fos cosa que qualque «camisa vieja» pretengués passar"los comptes. Ho deien, i era una cosa assumida per tothom, senyal que hi havia antecedents. A molts de pobles, en temps de guerra, quan els falangistes tenien previst detenir el veí Ics, feien tallar el subministrament elèctric del carrer i l'única claror que hi havia era la dels fars del seu cotxe. Això afegia un punt de sinistralitat a l'entorn. Cal dir que del tot innecessari, perquè el fet de detenir una persona pacífica ja és prou sinistre com per a cercar"li afegitons. Aquestes pors, em feien retrocedir a altres pors provocades per la falta de llum. La meva padrina, que havia nascut a la meitat del segle XIX, em contava com a la seva infantesa els bandejats s'aprofitaven de la fosca per assaltar les cases. No hi havia guàrdia civil ni carrabiners, en els pobles, i la gent feia de no sentir les demandes d'auxili dels assaltats, perquè se sabia impotent per a donar"los una mà. Bé, des del començament del segle passat, la llum elèctrica és considerada, arreu del món, la primera gran aportació del segle XX a la modernitat. Tan cert és que no era previsible que els responsables de l'electrificació d'Europa, poguessin imaginar que, cent anys després, Gesa veuria supeditat el seu servei a les inclemències meteorològiques. Els temps han canviat força. Una parenta meva, residenciada a Frankfurt des de fa trenta anys, em comentava que sols ha patit un tall de corrent. I ho crec. Les ciutats riques i modernes, tenen uns serveis públics en consonància a la seva imatge. Palma "i el conjunt de les Illes Balears" és una excepció ben curiosa. Les Balears constitueixen una de les comunitats més riques de l'Estat i de la Comunitat Europea, de manera que no s'acaba d'entendre que una mica de vent o de pluja la puguin deixar a les fosques. Gesa, que presenta als abonats uns rebuts que fiblen, ha de tenir una samarrota d'or. Curiosament, n'hi ha prou alçant els ulls per a veure que les instal·lacions que té no difereixen de les dels anys cinquanta o seixanta. Disposa dels mateixos fils perquè hi reposin les oronelles i d'uns pals, que els sostenen, més podrits que la dentadura d'un fumador. Gesa no inverteix un euro en el benestar dels ciutadans d'aquesta terra, això és evident. Més aviat ens procura molèsties tan innecessàries, que en cas de produir"les a qualsevol societat amb més tradició democràtica que la nostra, els seus directius serien cada dia en els jutjats. Aquí estam històricament acostumats a les restriccions que, a més a més, sempre han anat associades a activitats delictives. A posta no deim res. Però el fet de callar no vol dir que la paciència no ens hagi omplert la mesureta. Si els directius i els tècnics de Gesa tenguessin aquell punt de dignitat que deriva de l'assumpció de responsabilitats, dimitirien demà mateix. I no em diguin que no serveix per a res la dimissió. Serveix per a donar"los a entendre, als usuaris de la companyia, que tenen el dret "i potser l'obligació" de demanar, als responsables, un canvi d'actitud radical en la seva política energètica.