He de circular sovint pel segon cinturó de ronda, i des de fa setmanes em crida l'atenció i em fa mal d'ulls una pintada que hi ha a un molí, que diu «Fora catalans». Cada vegada que la veig, intent imaginar"me què li va passar pel caparrí al brètol que la va escriure, i em resulta impossible. Més encara que en el cas dels que escriuen «Fora forasters» o «Fora estrangers», perquè realment, amb un esforç de comprensió excessiu, es pot entendre intel·lectualment que algú trobi que a Mallorca hi ha massa forasters, o massa estrangers, i faci pintades dient que els vol fer fora. Com és natural, aquest és un tirany que no ens duu enlloc, perquè els forasters els vàrem fer venir nosaltres quan vàrem crear molts més llocs de feina dels que érem capaços de cobrir amb la població autòctona, i queixar"nos ara que n'hi ha massa fa Pep, com dèiem abans en bon mallorquí. I no diguem dels estrangers, que no sols els vàrem incitar a venir, sinó que gràcies a ells hem assolit un nivell de vida del qual fins ara estàvem tot cofois, presumint d'esser l'única Comunitat Autònoma que supera la mitjana europea. De manera que si féssim fora els forasters no podríem prestar el servei que esperen els nostres visitants estrangers. I si féssim fora els estrangers, ens menjaríem les ungles, començant pel pobre desgraciat que fa les pintades, que no tendria doblers ni per comprar la tinta que gasta escrivint dois per les parets. Certament és intolerable trobar"te amb tants de forasters que després de trenta anys de viure a Mallorca encara et diuen que no entenen el mallorquí, o que, després d'haver hagut de deixar la seva terra perquè s'hi morien de fam explotats pels «señoritos» de torn, es presenten com si fossin ells els nostres salvadors. Com és intolerable trobar"te alguns estrangers que ens tiren en cara que si no fos per ells els mallorquins ens moriríem de fam, quan no vénen com a salvadors, sinó com a clients que compren un producte que no tenen a la seva terra i que per tant no ens regalen res. Però voler fer"los fora només denota la incapacitat d'entendre un fenomen nou, que afecta un poble que no acaba de saber dotar"se dels instruments necessaris per fer front al repte que suposa la creació d'una societat multicultural i aviat també multiètnica preservant al mateix temps la seva pròpia personalitat cultural i nacional. Per això, davant l'allau que es considera excessiva, hi ha qui no troba més recurs que demanar la impossible tornada a una situació ja inassolible, i potser fins i tot indesitjable, perquè el que hem de fer és superar el repte essent qui som, i no tancar"nos, «ombrívols, dins una llar històrica sens horitzons», com ja deia mossèn Costa i Llobera als joves de fa gairebé cent anys. Voler fer fora qui sigui no es justifica ni tan sols per la por de veure'ns minoritzats, que no està justificada si sabem fer valer la nostra personalitat. Però voler fer fora una minoria insignificant com és la dels catalans del Principat, que són els obvis destinataris de la pintada que coment, no té més explicació que el que els sociòlegs anomenen autoodi. I això ja no és símptoma d'una societat dèbil, sinó d'una societat malalta, que necessita mà de metge. A veure si, qui correspongui, que som tots, ens posam en feina sense més raons.