Que ningú s'enganyi, aquest article no està escrit per cap dels meus germans ni per la meva germana i encara que així fos es tractaria d'una trampa sense gaire transcendia. No es pot dir el mateix de la cinematogràfica fuga "de cinema espanyol de postguerra" de l'etarra Berasategui. De tots els arguments esgrimits per la direcció de la presó jo em quedo amb allò de «com només es duen divuit mesos es semblen molt» perquè em recorda a les excuses dels nins: absurdes i ingènues? Deixant l'anècdota i la meva debilitat per les fugues no convencionals (aquelles del forat i el túnel estret que surt a l'altra banda de la reixa) de banda, caldria analitzar el que hauria passat si això hagués succeït a l'Estat Espanyol. Supòs que la primera reacció és pensar que després de les fresses de Ruiz Mateos, Roldan i companyia una cosa així ja no ve de nou però jo no voldria perdre la capacitat "sempre legítima" de sorpresa, fins i tot de somriure quan veig que la falta de pressupost i les badades "vull ser generosa en el comentari" no són patrimoni d'aquestes terres. Mentre a la capital del Regne d'Espanya els polítics demòcrates intenten il·legalitzar una formació política i, de pas, condemnar tota forma de nacionalisme sota la vella fórmula de «qui no està amb mi, està contra mi» a França un terrorista fuig i el substitueix el seu germà. No sé per què ens molestam a llegir ficció si la realitat, almanco la nostra, la supera amb creus. No crec que la il·legalització de Batasuna ajudi gaire i em desagrada l'oportunisme polític que veig darrera d'algunes accions i declaracions d'aquests darrers dies. Si tothom coincideix amb el prou, per què no es poden posar d'acord en la forma de fer"ho? Tal vegada la solució passaria en oblidar els cops d'efecte i les posicions prepotents i dominants. Es pot il·legalitzar un partit però així no acabes amb el seu suport social i amb les persones que l'han triat com opció política. Ara els límits els han posat aquí, no sabem on estaran més endavant quines seran les regles del joc.