Independentment del valor de les indicacions més generals que
ens fa Harold Bloom en aquest llibre respecte als avantatges de la
lectura i les tàctiques per a treure'n el millor profit, cal
subratllar en especial l'eficàcia dels comentaris que també ens fa
sobre les virtuts d'obres concretes, per a fer-nos entrar en gana.
En definitiva, la seva estratègia per a estimular-nos és més la de
mostrar-nos o posar-nos de relleu els atractius i els punts forts
d'uns llibres concrets que no la de pretendre convèncer-nos o
«convertir-nos» en base d'uns plantejaments teòrics a favor de la
cultura humanística. És cert que, en algun moment inicial, ens
predica textualment: «Llegiu amb profunditat, no per creure, no per
acceptar, no per contradir, sinó per aprendre a formar part
d'aquesta naturalesa única que escriu i llegeix». Però no és menys
cert que, superat el pròleg de Com llegir i per què, es dedica a
exposar-nos o fer-nos avinents alguns dels textos més interessants
dels quatre gèneres literaris fonamentals: el conte, la poesia, la
novel·la i el teatre.
Naturalment, resulta impossible "en aquest espai" fer una
repassada general de tots els grans textos que Harold Bloom ens va
presentant en aquest llibre, el qual, certament, té alguna cosa
d'insubstituïble. Val a dir que, si un té un mínim interès per la
matèria, no tindrà més remei que fer-se'l seu per a llegir-lo
detingudament de la primera a la darrera pàgina.
Però, de tota manera, no vull deixar de referir-me a alguna de
les propostes de Bloom amb més ganxo, almanco per a un servidor.
Per exemple, pel que respecta al primer apartat del conte, no vull
deixar d'esmentar La casa Tellier i L'Horlà, de Guy de Maupassant
"un autor que no es pot dir que estigui gaire de moda" i La muller
de Gógol, de Tomasso Landolfi; aquest darrer, «potser és el conte
més divertit i més inquietant que he llegit mai», ens diu Bloom. I
també "encara que es tracta d'una novel·la curta, i no exactament
d'un conte", el tan famós Hadji Murat, de l'incommensurable
Tolstoi, una obra molt recomanada també "per cert" per George
Steiner.
Malgrat el seu interès especialíssim per tota l'obra i la
personalitat de Shakespeare "podem recordar que té un llibre que es
titula Shakespeare: The Invention of the Human", no hi ha cap dubte
que un dels factors que fan especialment atraients els seus
suggeriments és que Bloom no segueix mai cap moda. Això fa que, per
exemple, quant a la parenta pobra, el mateix ens recomana Ulisses,
de Tennyson, i L'Infant Roland va anar a la Terra Fosca, de Robert
Browning "poemes concrets que a aquest llibre podem llegir en unes
versions magnífiques del poeta i traductor Salvador Oliva" que Tom
O'Bedlam, «el millor poema líric anònim escrit en anglès», ens
assevera Bloom, Ombres, de D.H. Lawrence, o La torre trencada i
Proemi: al pont de Brooklyn, de Hart Crane.
És ver que tots els poemes recomanats en aquest apartat "dels
quals no en puc donar cap notícia completa, ni prop fer-s'hi"
pertanyen a autors de parla anglesa. Però penso que aquesta
parcialitat de clara motivació idiomàtica se li pot perdonar,
perquè si hi ha algun gènere que actualment se'ns imposi per damunt
la diversitat lingüística és, justament, la poesia. En efecte, tot
lector de la parenta pobra, avui en dia, aprèn ben aviat que totes
les llengües són igualment poètiques.
Per acabar aquesta segona part del meu comentari d'aquest llibre
tan profitós, no puc deixar d'esmentar un judici taxatiu de Harold
Bloom: «La poesia és l'únic sistema d'autoajuda que funciona». I
també dos suggeriments en els quals insisteix molt: sempre que es
pugui, cal llegir la poesia en veu alta, per a poder apreciar-la
millor. I també, sempre que es pugui, memoritzar-la. «Temps enrere
la memorització era un punt clau del bon ensenyament, però com que
se'n va abusar, es va cometre l'error d'abandonar aquesta tècnica».
Podríem dir que d'un extrem hem passat a l'altre».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.