Independentment del valor de les indicacions més generals que ens fa Harold Bloom en aquest llibre respecte als avantatges de la lectura i les tàctiques per a treure'n el millor profit, cal subratllar en especial l'eficàcia dels comentaris que també ens fa sobre les virtuts d'obres concretes, per a fer-nos entrar en gana. En definitiva, la seva estratègia per a estimular-nos és més la de mostrar-nos o posar-nos de relleu els atractius i els punts forts d'uns llibres concrets que no la de pretendre convèncer-nos o «convertir-nos» en base d'uns plantejaments teòrics a favor de la cultura humanística. És cert que, en algun moment inicial, ens predica textualment: «Llegiu amb profunditat, no per creure, no per acceptar, no per contradir, sinó per aprendre a formar part d'aquesta naturalesa única que escriu i llegeix». Però no és menys cert que, superat el pròleg de Com llegir i per què, es dedica a exposar-nos o fer-nos avinents alguns dels textos més interessants dels quatre gèneres literaris fonamentals: el conte, la poesia, la novel·la i el teatre.
Naturalment, resulta impossible "en aquest espai" fer una repassada general de tots els grans textos que Harold Bloom ens va presentant en aquest llibre, el qual, certament, té alguna cosa d'insubstituïble. Val a dir que, si un té un mínim interès per la matèria, no tindrà més remei que fer-se'l seu per a llegir-lo detingudament de la primera a la darrera pàgina.
Però, de tota manera, no vull deixar de referir-me a alguna de les propostes de Bloom amb més ganxo, almanco per a un servidor. Per exemple, pel que respecta al primer apartat del conte, no vull deixar d'esmentar La casa Tellier i L'Horlà, de Guy de Maupassant "un autor que no es pot dir que estigui gaire de moda" i La muller de Gógol, de Tomasso Landolfi; aquest darrer, «potser és el conte més divertit i més inquietant que he llegit mai», ens diu Bloom. I també "encara que es tracta d'una novel·la curta, i no exactament d'un conte", el tan famós Hadji Murat, de l'incommensurable Tolstoi, una obra molt recomanada també "per cert" per George Steiner.
Malgrat el seu interès especialíssim per tota l'obra i la personalitat de Shakespeare "podem recordar que té un llibre que es titula Shakespeare: The Invention of the Human", no hi ha cap dubte que un dels factors que fan especialment atraients els seus suggeriments és que Bloom no segueix mai cap moda. Això fa que, per exemple, quant a la parenta pobra, el mateix ens recomana Ulisses, de Tennyson, i L'Infant Roland va anar a la Terra Fosca, de Robert Browning "poemes concrets que a aquest llibre podem llegir en unes versions magnífiques del poeta i traductor Salvador Oliva" que Tom O'Bedlam, «el millor poema líric anònim escrit en anglès», ens assevera Bloom, Ombres, de D.H. Lawrence, o La torre trencada i Proemi: al pont de Brooklyn, de Hart Crane.
És ver que tots els poemes recomanats en aquest apartat "dels quals no en puc donar cap notícia completa, ni prop fer-s'hi" pertanyen a autors de parla anglesa. Però penso que aquesta parcialitat de clara motivació idiomàtica se li pot perdonar, perquè si hi ha algun gènere que actualment se'ns imposi per damunt la diversitat lingüística és, justament, la poesia. En efecte, tot lector de la parenta pobra, avui en dia, aprèn ben aviat que totes les llengües són igualment poètiques.
Per acabar aquesta segona part del meu comentari d'aquest llibre tan profitós, no puc deixar d'esmentar un judici taxatiu de Harold Bloom: «La poesia és l'únic sistema d'autoajuda que funciona». I també dos suggeriments en els quals insisteix molt: sempre que es pugui, cal llegir la poesia en veu alta, per a poder apreciar-la millor. I també, sempre que es pugui, memoritzar-la. «Temps enrere la memorització era un punt clau del bon ensenyament, però com que se'n va abusar, es va cometre l'error d'abandonar aquesta tècnica». Podríem dir que d'un extrem hem passat a l'altre».
