Havíem quedat que els jardins d'altri eren collites, un poc esburbades, de frases, acudits, anècdotes, que, sense la pretensiositat de voler ser un «quotation's book», el típic i tòpic llibre de cites erudit, anava resseguint, de forma desordenada, un cert sentit de l'humor, de la intranscendència i de la lleugeresa. El model l'havia fornit Adolfo Bioy Casares a la seva obra De Jardines Ajenos. No cal oblidar que, amb aquesta espècie de joc, «l'home recupera en la seva maduresa la serietat que tenia de nin, quan jugava» com bé observava Friedrich Nietzche. Aquest passà per filòsof, com passava per ser-ho Bertrand Russell, premi Nobel tancat a la presó per fer apologia del pacifisme. Nogensmenys, com molt bé aconsellava Joan Fuster «Creieu-me que és una recomanació feta de tot cor, llegiu Bertrand Russell, no és un filòsof, és un desinfectant». I aquest és ja el tercer envit en aquests jardins d'altri. Sense fer roïssos. Per exemple, l'amic P.C. veié un cartell penjat a la caixa d'una ferreteria: «Mentre es cobra no es parlarà». Volen major transcendència, més sobrietat, per explicar que amb les coses de menjar no s'hi juga? He dit abans que no pretenia construir un recull de cites, tot i que no cal deixar-los de banda. Ara justament quan Joan Fuster, esmentat un poc abans, torna ser punt d'atenció per algun aniversari divers. En fou, justament, un gran redactor. Vet ací: «Temeu l'home, d'un sol periòdic». Vagi, aquesta, per a aquells devots d'un únic material d'engany. «Amb què no és incompatible la llibertat?». Fan repensar aquelles cites, refetes sobre altres: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses». Grandiosa. En aquest mateix sentit, els llatinòrums, citats molts de pics sense saber-ne el seu sentit original, donen sumptuositat als escrits. Em féu gràcia el títol del llibre de Jaume Boix i Arcadi Espasa, sobre Mariano de la Cruz: Mens sana in corpore insepulto. I ja que va de llatí, cosa antiga, moltes de les recomanacions es veu que ja venien de lluny. Recorden vostès «Ni contigo ni sin ti, tienen mis males remedio...» idò Ovidi, per la seva banda (Amors 3, II, 1ª) ja ho tenia enllestit: «Sic ego no sine te / nec tecum vivere possum...». Quan un diu, amb pompa, «De l'Alfa a l'Omega», volent significar del principi a la fi, els llatins, més prosaics, deien «Ab ovo usque mala» (De l'ou a les pomes), car així solien començar els seus menjars, amb ous, i acabaven amb pomes.
Els urinaris de les universitats solen ser bons per arreplegar escrits amb sentit: «Más de tres sacudidas será considerado paja». Això es llegeix a l'altària dels ulls amb allò a la mà. Una altra, un poc més amuntet, demostra com d'emprenyosos arriben a ser els ambients científics: «Huniversitaris!» (Al pixador d'homes de l'edifici Ramon Llull de la UIB). És una cridada al «ja m'enteneu...»; la hac, a posta. Un despreci pels intel·lectuals. «Un espectre recorr la vida intel·lectual dels Estats Units: l'espectre del conservadorisme d'esquerres» (Alan Sokal). N.B. me'n contà una d'E. Waugh, qui dominava la tècnica de la denigració; quan li digueren que a R. Churchill li havien tret un tumor i després d'examinar-lo havia estat benigne, comentà: «trobar un bocí de R. Churchill que no fos maligne i aconseguir extirpar-lo és un triomf de la ciència mèdica». Mala llet de la de bon de veres. Com ho és la del meu amic M.R. que es dedica a fer interpretacions psicoanalítiques a poetes nostrats, em fa notar que Mª Aª Salvà, la poetessa de «Volguda casa pagesa...», acaba un poema dient: «...benhaja la dolça flauta, benhaja la seva llet». Com J.P., bon coneixedor del gran poeta Ausies March quan em comentava que als grans homes, de tant en tant, els fallen la inspiració i les metàfores. Recorden vostès allò de «...bullirà el mar com la cassola al foc». Bono, reduir la grandesa furiosa de la mar embravida amb la cassola, probablement de mongetes, fent glup-glup, n'Ausies March! Es pot considerar una fallada de la inspiració: «L'inspiration? Mon bloc de notes». Ja ho deia Baudelaire, avesat que les grans idees no li venguéssin de cop. També fan bon brou les errades a la premsa, que ara amb la informàtica, de cada cop són més culpa dels autors que no dels antics caixistes de les impremtes o dels diaris. A El País vaig llegir que havia ocorregut un accident d'aviació, després que el pilot hagués connectat «...el pelito automático». Ja me diran vostès com podia funcionar l'aeronau. Deia Lenin «Per què la llibertat de premsa, per què el govern ha de permetre que el critiquin quan fa el que creu que ha de fer?». O en Frank Sinatra, que no era del mateix gremi que en Bertrand Russell, «Els periodistes de Hollywood es passen el dia dient mentides, ben estesos prenent el sol i quan el sol es pon, menteixen un poc més.» «Eren tan pobres que només menjaven carn quan es mossegaven la llengua» o com deia el meu amic V.P., profundament anticomunista, per explicar com es resolien els problemes als països "se'n recorden?" de darrera el «Teló d'acer»: «Quan la gent tenia fam, feien una llei que prohibia tenir gana». És una forma d'enganyifa, com la d'aquell pare pobre que quan el seu fill li demanava per què no feia mai festa d'aniversari i els seus amics sí, li responia: «Tu, fill meu, fas els anys quan dorms». Al meu poble tenen ben clar que «Més val morir d'un rot, que d'un badall», perquè davant un bon sopar «Més val que ens faci mal, que no que se tudi». En aquest sentit, conten que el metge Soler, davant una joveneta embarassada i la inflor de la panxa desconeguda per als parents, li deia, «nina què has fet?», i ella... «he menjat moltes cireres». El metge conegut per la seva bonhomia li respon «idò en tornar-hi has d'escopir el pinyol!». Per conya, la que pot dur una coma on no toca. M'ho deia en LL.V. a un anunci que va llegir, demanant un al·lot per fer feina, acabava dient: «Inútil, sin referencias».
Els nostres escriptors de més prop, també en fan de citacions ressenyables, perdudes per dins la seva literatura. Referint-se a Mallorca: «Aquí, qui més qui manco, comença a tenir la sensació que una combinació estratègica de silenci i encens és l'única garantia de supervivència» (Guillem Frontera). «L'única forma infal·ible de no barallar-se amb una dona consisteix a no haver-la coneguda» (Maties Vallés). Nostres, també poden ser considerats, aquell capellà d'una església de vorera de mar, que obligat a usar les dues llengües, bilingüe es diu, aconsellava, a l'hora de prendre la comunió als feels: «Los que quieran comulgar que se acuesten». O la traducció, ràpida i simultània, del Batle de C. qui, amb l'ordre del dia a la mà, va dir: «I ara, rogs i preguntes». Ja ho val. I això que havíem començat citant Nietzche. Els deixaré amb una en francès, fa quedar com a bé, és de Buffon: «L'estil c'est l'homme-même». Massa fina no troben? Tal vegada aniria millor un exabrupte, que trob genial, per quan un perd els papers en una discussió: «Vostè té raó, però és un imbècil» (Italo Svevo).
