Havíem quedat que els jardins d'altri eren collites, un poc
esburbades, de frases, acudits, anècdotes, que, sense la
pretensiositat de voler ser un «quotation's book», el típic i tòpic
llibre de cites erudit, anava resseguint, de forma desordenada, un
cert sentit de l'humor, de la intranscendència i de la lleugeresa.
El model l'havia fornit Adolfo Bioy Casares a la seva obra De
Jardines Ajenos. No cal oblidar que, amb aquesta espècie de joc,
«l'home recupera en la seva maduresa la serietat que tenia de nin,
quan jugava» com bé observava Friedrich Nietzche. Aquest passà per
filòsof, com passava per ser-ho Bertrand Russell, premi Nobel
tancat a la presó per fer apologia del pacifisme. Nogensmenys, com
molt bé aconsellava Joan Fuster «Creieu-me que és una recomanació
feta de tot cor, llegiu Bertrand Russell, no és un filòsof, és un
desinfectant». I aquest és ja el tercer envit en aquests jardins
d'altri. Sense fer roïssos. Per exemple, l'amic P.C. veié un
cartell penjat a la caixa d'una ferreteria: «Mentre es cobra no es
parlarà». Volen major transcendència, més sobrietat, per explicar
que amb les coses de menjar no s'hi juga? He dit abans que no
pretenia construir un recull de cites, tot i que no cal deixar-los
de banda. Ara justament quan Joan Fuster, esmentat un poc abans,
torna ser punt d'atenció per algun aniversari divers. En fou,
justament, un gran redactor. Vet ací: «Temeu l'home, d'un sol
periòdic». Vagi, aquesta, per a aquells devots d'un únic material
d'engany. «Amb què no és incompatible la llibertat?». Fan repensar
aquelles cites, refetes sobre altres: «Joan Fuster és la mesura de
totes les coses». Grandiosa. En aquest mateix sentit, els
llatinòrums, citats molts de pics sense saber-ne el seu sentit
original, donen sumptuositat als escrits. Em féu gràcia el títol
del llibre de Jaume Boix i Arcadi Espasa, sobre Mariano de la Cruz:
Mens sana in corpore insepulto. I ja que va de llatí, cosa antiga,
moltes de les recomanacions es veu que ja venien de lluny. Recorden
vostès «Ni contigo ni sin ti, tienen mis males remedio...» idò
Ovidi, per la seva banda (Amors 3, II, 1ª) ja ho tenia enllestit:
«Sic ego no sine te / nec tecum vivere possum...». Quan un diu, amb
pompa, «De l'Alfa a l'Omega», volent significar del principi a la
fi, els llatins, més prosaics, deien «Ab ovo usque mala» (De l'ou a
les pomes), car així solien començar els seus menjars, amb ous, i
acabaven amb pomes.
Els urinaris de les universitats solen ser bons per arreplegar
escrits amb sentit: «Más de tres sacudidas será considerado paja».
Això es llegeix a l'altària dels ulls amb allò a la mà. Una altra,
un poc més amuntet, demostra com d'emprenyosos arriben a ser els
ambients científics: «Huniversitaris!» (Al pixador d'homes de
l'edifici Ramon Llull de la UIB). És una cridada al «ja
m'enteneu...»; la hac, a posta. Un despreci pels intel·lectuals.
«Un espectre recorr la vida intel·lectual dels Estats Units:
l'espectre del conservadorisme d'esquerres» (Alan Sokal). N.B. me'n
contà una d'E. Waugh, qui dominava la tècnica de la denigració;
quan li digueren que a R. Churchill li havien tret un tumor i
després d'examinar-lo havia estat benigne, comentà: «trobar un bocí
de R. Churchill que no fos maligne i aconseguir extirpar-lo és un
triomf de la ciència mèdica». Mala llet de la de bon de veres. Com
ho és la del meu amic M.R. que es dedica a fer interpretacions
psicoanalítiques a poetes nostrats, em fa notar que Mª Aª Salvà, la
poetessa de «Volguda casa pagesa...», acaba un poema dient:
«...benhaja la dolça flauta, benhaja la seva llet». Com J.P., bon
coneixedor del gran poeta Ausies March quan em comentava que als
grans homes, de tant en tant, els fallen la inspiració i les
metàfores. Recorden vostès allò de «...bullirà el mar com la
cassola al foc». Bono, reduir la grandesa furiosa de la mar
embravida amb la cassola, probablement de mongetes, fent glup-glup,
n'Ausies March! Es pot considerar una fallada de la inspiració:
«L'inspiration? Mon bloc de notes». Ja ho deia Baudelaire, avesat
que les grans idees no li venguéssin de cop. També fan bon brou les
errades a la premsa, que ara amb la informàtica, de cada cop són
més culpa dels autors que no dels antics caixistes de les impremtes
o dels diaris. A El País vaig llegir que havia ocorregut un
accident d'aviació, després que el pilot hagués connectat «...el
pelito automático». Ja me diran vostès com podia funcionar
l'aeronau. Deia Lenin «Per què la llibertat de premsa, per què el
govern ha de permetre que el critiquin quan fa el que creu que ha
de fer?». O en Frank Sinatra, que no era del mateix gremi que en
Bertrand Russell, «Els periodistes de Hollywood es passen el dia
dient mentides, ben estesos prenent el sol i quan el sol es pon,
menteixen un poc més.» «Eren tan pobres que només menjaven carn
quan es mossegaven la llengua» o com deia el meu amic V.P.,
profundament anticomunista, per explicar com es resolien els
problemes als països "se'n recorden?" de darrera el «Teló d'acer»:
«Quan la gent tenia fam, feien una llei que prohibia tenir gana».
És una forma d'enganyifa, com la d'aquell pare pobre que quan el
seu fill li demanava per què no feia mai festa d'aniversari i els
seus amics sí, li responia: «Tu, fill meu, fas els anys quan
dorms». Al meu poble tenen ben clar que «Més val morir d'un rot,
que d'un badall», perquè davant un bon sopar «Més val que ens faci
mal, que no que se tudi». En aquest sentit, conten que el metge
Soler, davant una joveneta embarassada i la inflor de la panxa
desconeguda per als parents, li deia, «nina què has fet?», i
ella... «he menjat moltes cireres». El metge conegut per la seva
bonhomia li respon «idò en tornar-hi has d'escopir el pinyol!». Per
conya, la que pot dur una coma on no toca. M'ho deia en LL.V. a un
anunci que va llegir, demanant un al·lot per fer feina, acabava
dient: «Inútil, sin referencias».
Els nostres escriptors de més prop, també en fan de citacions
ressenyables, perdudes per dins la seva literatura. Referint-se a
Mallorca: «Aquí, qui més qui manco, comença a tenir la sensació que
una combinació estratègica de silenci i encens és l'única garantia
de supervivència» (Guillem Frontera). «L'única forma infal·ible de
no barallar-se amb una dona consisteix a no haver-la coneguda»
(Maties Vallés). Nostres, també poden ser considerats, aquell
capellà d'una església de vorera de mar, que obligat a usar les
dues llengües, bilingüe es diu, aconsellava, a l'hora de prendre la
comunió als feels: «Los que quieran comulgar que se acuesten». O la
traducció, ràpida i simultània, del Batle de C. qui, amb l'ordre
del dia a la mà, va dir: «I ara, rogs i preguntes». Ja ho val. I
això que havíem començat citant Nietzche. Els deixaré amb una en
francès, fa quedar com a bé, és de Buffon: «L'estil c'est
l'homme-même». Massa fina no troben? Tal vegada aniria millor un
exabrupte, que trob genial, per quan un perd els papers en una
discussió: «Vostè té raó, però és un imbècil» (Italo Svevo).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.