Vaig conèixer Eduardo Chillida fa, molts moltíssims d'anys,
potser en la dècada dels 60. El vaig conèixer gràcies a la carta de
presentació que em va escriure Joan Miró a fi que creàs un «Sol
d'Or» per a uns premis que el meu diari en anglès Iberian Daily Sun
atorgava a les set personalitats espanyoles que més s'havien
distingit a l'estranger.
Joan Miró havia realitzat un d'aquests sols, que van resultar
ser una vertadera meravella. Chillida, gràcies a la gestió de Miró,
va acceptar el meu encàrrec amb una sola condició: que si el nom
del premi era «Sols d'Or», la seva obra havia de realitzar-se en
or. Malgrat el cost que això representava vaig acceptar sense
dubtar-ho, per la qual cosa Chillida va començar el seu treball
tractant amb diversos joiers per aconseguir una obra realment única
i que fos sens dubte un «Chillida». Aquest fet demostra el caràcter
seriós, honest, amb uns principis artístics inalterables, que han
estat la característica fonamental en l'àmplia trajectòria del gran
artista basc.
Aleshores li agradava parlar i presumir de la seva època en la
qual era el porter de la Reial Societat, quan una inoportuna lesió
el va obligar a retirar-se de la pràctica del futbol i dedicar-se
totalment a l'art de l'escultura.
Gràcies a ell, i en aquella ja llunyana època, vaig poder gaudir
d'una sèrie d'àpats i reunions amb gent de l'art: Manolo Millares,
Rafael Canogar, Eusebio Sempere, i el gran crític José María Moreno
Galván, així com la seva esposa Carola Torres, una magnífica
tapissera, per cert.
Durant aquests gairebé quaranta anys he tingut sempre una certa
relació i amistat amb el gran artista. Recordaré només quatre
moments.
• PRIMER ENCONTRE En els anys 70 em
va telefonar un bon dia Joan Miró per dir-me: «Som a la meva casa
amb Eduardo Chillida, i em demana per tu. Per què no véns a menjar
amb nosaltres? Record que era un diumenge, però no em vaig torbar
ni deu minuts a arribar a Son Abrines. Aquesta va ser la primera
ocasió en què Joan Miró va parlar del projecte de realitzar una
fundació amb la seva casa, els terrenys, els estudis que ell tenia
"entre ells el de Josep Maria Sert i el de Son Boter. Chillida
l'animava en aquesta idea, mentre deia: «Això és el millor que pots
fer, i és l'única manera segura perquè part de la nostra obra i de
la nostra filosofia artística quedi per a futures generacions». Sí,
aquest va ser el primer dia, al qual després en van seguir
moltíssims, entre els quals es va gestar la Fundació Miró, ara un
orgull per a la nostra ciutat.
• SEGON ENCONTRE Corrien els
primers anys de la dècada dels 80, s'inaugurava una important
exposició de Joan Miró a la Fundació Maeght de Saint Paul de Vence.
Al costat d'Eduardo estava la seva esposa Pili. Potser feia sis o
set anys que no havia vist l'artista. El vaig trobar seriós, una
mica esquerp i amb poques paraules. En preguntar-li si li succeïa
res va contestar que es trobava molt afligit i molt preocupat per
l'avenir del seu poble basc. No podia entendre com joves
compatriotes es convertien en assassins plens de crueltat i sense
sentiments. Em va dir així mateix que es trobava desorientat, i el
que més el preocupava era el futur del seu poble, perquè en aquells
moments no veia possible un futur de pau.
• TERCER ENCONTRE Dècada dels 90.
L'any 93 vaig adquirir en una subhasta de Crhistie's un gran mural
realitzat per l'artista en un forn de ceràmica, a Grasses (França).
El vaig poder aconseguir per un preu molt discret, ja que uns pocs
anys abans, i en una galeria de Londres me'n van demanar un preu
sis o set vegades superior. Aquesta obra m'havia interessat perquè
si la col·locava damunt d'un safareig de la meva casa de Sóller
s'evitaria, en certa manera, la visió d'un horrible col·legi,
vertader paradigma del mal gust. Al meu llibre 101 escultures a la
Vall de Sóller vaig qualificar aquest edifici de desastre
arquitectònic, i mai ningú no ha sabut o pogut discutir la meva
qualificació. Al cap de pocs dies d'adquirir l'obra em va telefonar
Pili, l'esposa d'Eduardo, per dir-me que em podia sentir molt
orgullós d'haver aconseguit una obra tan important a un preu tan
discret. Vaig dir llavors a Pili que, aprofitant un dels seus
viatges a Menorca, on tenien una casa en la qual passaven llargues
temporades a l'estiu, convencés el seu marit i visitassin la meva
casa de Sóller.
La meva intenció era que l'artista m'ajudàs a trobar un lloc
adequat per col·locar el seu gran mural. Van acceptar el meu prec,
i al cap de pocs dies van arribar a Sóller, on van passar uns dies
cercant la perfecta ubicació del mural i la manera de col·locar-lo.
Al final va consentir en la meva idea primitiva de posar-lo sobre
el safereig, ja que d'aquesta manera aconseguia dos objectius:
tapar l'espantós col·legi i pel preu d'un, tenir dos murals, ja que
es reflectia perfectament a l'aigua.
• QUART ENCONTRE Havia rebut la
invitació per assistir a la inauguració del somni de la seva vida:
la meravellosa fundació Chillida Leku. Vaig telefonar a la seva
esposa per demanar-li, a causa d'unes feines que tenia a Bilbao,
poder visitar el lloc amb anticipació acompanyat de la meva
família. Pili no hi va tenir cap inconvenient, raó per la qual uns
dies després, ja a Sant Sebastià, la vaig cridar per dir-li que era
a la seva ciutat. Ràpidament convenguérem l'hora on ens trobaríem
al seu espai escultòric per després menjar les dues famílies juntes
en bona harmonia. Així es va fer. Durant tot el dinar vaig observar
com a l'artista se'l veia molt absent i amb prou feines sí que
participava en la conversa general. Semblava com si la seva única
preocupació fos menjar panets amb ganivet i forqueta. Malgrat això,
el dinar no va deixar de ser entranyable i cordial. Quan ens
n'acomiadàvem, el gran artista se'm va acostar i després d'una
forta abraçada em va dir les següents paraules: «Estic molt, molt
content d'haver-te conegut, jo vaig ser molt amic del teu pare, que
era una bona persona, amb ell vaig tenir moltes xerrades en
companyia de bons amics ja desapareguts: Millares, Sempere, Moreno
Galván, que ja no estan entre nosaltres. Fes al teu pare una forta
abraçada i digues-li que el record amb molt d'afecte». Encara no sé
per quina misteriosa regla de tres em va confondre amb el meu propi
fill. Potser va ser perquè abans de començar a menjar li vaig
presentar el meu fill Miquel. Aquesta va ser la darrera vegada que
el vaig veure, malgrat que he rebut diversos llibres seus amb
afectuoses dedicatòries i que per a mi són records fantàstics i
meravellosos de qui va ser un gran amic i un dels artistes més
importants del nostre segle, per no dir l'escultor més universal de
la nostra època.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.