Vaig conèixer Eduardo Chillida fa, molts moltíssims d'anys, potser en la dècada dels 60. El vaig conèixer gràcies a la carta de presentació que em va escriure Joan Miró a fi que creàs un «Sol d'Or» per a uns premis que el meu diari en anglès Iberian Daily Sun atorgava a les set personalitats espanyoles que més s'havien distingit a l'estranger.

Joan Miró havia realitzat un d'aquests sols, que van resultar ser una vertadera meravella. Chillida, gràcies a la gestió de Miró, va acceptar el meu encàrrec amb una sola condició: que si el nom del premi era «Sols d'Or», la seva obra havia de realitzar-se en or. Malgrat el cost que això representava vaig acceptar sense dubtar-ho, per la qual cosa Chillida va començar el seu treball tractant amb diversos joiers per aconseguir una obra realment única i que fos sens dubte un «Chillida». Aquest fet demostra el caràcter seriós, honest, amb uns principis artístics inalterables, que han estat la característica fonamental en l'àmplia trajectòria del gran artista basc.

Aleshores li agradava parlar i presumir de la seva època en la qual era el porter de la Reial Societat, quan una inoportuna lesió el va obligar a retirar-se de la pràctica del futbol i dedicar-se totalment a l'art de l'escultura.

Gràcies a ell, i en aquella ja llunyana època, vaig poder gaudir d'una sèrie d'àpats i reunions amb gent de l'art: Manolo Millares, Rafael Canogar, Eusebio Sempere, i el gran crític José María Moreno Galván, així com la seva esposa Carola Torres, una magnífica tapissera, per cert.

Durant aquests gairebé quaranta anys he tingut sempre una certa relació i amistat amb el gran artista. Recordaré només quatre moments.

• PRIMER ENCONTRE En els anys 70 em va telefonar un bon dia Joan Miró per dir-me: «Som a la meva casa amb Eduardo Chillida, i em demana per tu. Per què no véns a menjar amb nosaltres? Record que era un diumenge, però no em vaig torbar ni deu minuts a arribar a Son Abrines. Aquesta va ser la primera ocasió en què Joan Miró va parlar del projecte de realitzar una fundació amb la seva casa, els terrenys, els estudis que ell tenia "entre ells el de Josep Maria Sert i el de Son Boter. Chillida l'animava en aquesta idea, mentre deia: «Això és el millor que pots fer, i és l'única manera segura perquè part de la nostra obra i de la nostra filosofia artística quedi per a futures generacions». Sí, aquest va ser el primer dia, al qual després en van seguir moltíssims, entre els quals es va gestar la Fundació Miró, ara un orgull per a la nostra ciutat.

• SEGON ENCONTRE Corrien els primers anys de la dècada dels 80, s'inaugurava una important exposició de Joan Miró a la Fundació Maeght de Saint Paul de Vence. Al costat d'Eduardo estava la seva esposa Pili. Potser feia sis o set anys que no havia vist l'artista. El vaig trobar seriós, una mica esquerp i amb poques paraules. En preguntar-li si li succeïa res va contestar que es trobava molt afligit i molt preocupat per l'avenir del seu poble basc. No podia entendre com joves compatriotes es convertien en assassins plens de crueltat i sense sentiments. Em va dir així mateix que es trobava desorientat, i el que més el preocupava era el futur del seu poble, perquè en aquells moments no veia possible un futur de pau.

• TERCER ENCONTRE Dècada dels 90. L'any 93 vaig adquirir en una subhasta de Crhistie's un gran mural realitzat per l'artista en un forn de ceràmica, a Grasses (França). El vaig poder aconseguir per un preu molt discret, ja que uns pocs anys abans, i en una galeria de Londres me'n van demanar un preu sis o set vegades superior. Aquesta obra m'havia interessat perquè si la col·locava damunt d'un safareig de la meva casa de Sóller s'evitaria, en certa manera, la visió d'un horrible col·legi, vertader paradigma del mal gust. Al meu llibre 101 escultures a la Vall de Sóller vaig qualificar aquest edifici de desastre arquitectònic, i mai ningú no ha sabut o pogut discutir la meva qualificació. Al cap de pocs dies d'adquirir l'obra em va telefonar Pili, l'esposa d'Eduardo, per dir-me que em podia sentir molt orgullós d'haver aconseguit una obra tan important a un preu tan discret. Vaig dir llavors a Pili que, aprofitant un dels seus viatges a Menorca, on tenien una casa en la qual passaven llargues temporades a l'estiu, convencés el seu marit i visitassin la meva casa de Sóller.

La meva intenció era que l'artista m'ajudàs a trobar un lloc adequat per col·locar el seu gran mural. Van acceptar el meu prec, i al cap de pocs dies van arribar a Sóller, on van passar uns dies cercant la perfecta ubicació del mural i la manera de col·locar-lo. Al final va consentir en la meva idea primitiva de posar-lo sobre el safereig, ja que d'aquesta manera aconseguia dos objectius: tapar l'espantós col·legi i pel preu d'un, tenir dos murals, ja que es reflectia perfectament a l'aigua.

• QUART ENCONTRE Havia rebut la invitació per assistir a la inauguració del somni de la seva vida: la meravellosa fundació Chillida Leku. Vaig telefonar a la seva esposa per demanar-li, a causa d'unes feines que tenia a Bilbao, poder visitar el lloc amb anticipació acompanyat de la meva família. Pili no hi va tenir cap inconvenient, raó per la qual uns dies després, ja a Sant Sebastià, la vaig cridar per dir-li que era a la seva ciutat. Ràpidament convenguérem l'hora on ens trobaríem al seu espai escultòric per després menjar les dues famílies juntes en bona harmonia. Així es va fer. Durant tot el dinar vaig observar com a l'artista se'l veia molt absent i amb prou feines sí que participava en la conversa general. Semblava com si la seva única preocupació fos menjar panets amb ganivet i forqueta. Malgrat això, el dinar no va deixar de ser entranyable i cordial. Quan ens n'acomiadàvem, el gran artista se'm va acostar i després d'una forta abraçada em va dir les següents paraules: «Estic molt, molt content d'haver-te conegut, jo vaig ser molt amic del teu pare, que era una bona persona, amb ell vaig tenir moltes xerrades en companyia de bons amics ja desapareguts: Millares, Sempere, Moreno Galván, que ja no estan entre nosaltres. Fes al teu pare una forta abraçada i digues-li que el record amb molt d'afecte». Encara no sé per quina misteriosa regla de tres em va confondre amb el meu propi fill. Potser va ser perquè abans de començar a menjar li vaig presentar el meu fill Miquel. Aquesta va ser la darrera vegada que el vaig veure, malgrat que he rebut diversos llibres seus amb afectuoses dedicatòries i que per a mi són records fantàstics i meravellosos de qui va ser un gran amic i un dels artistes més importants del nostre segle, per no dir l'escultor més universal de la nostra època.