Aquest títol és un tema d'Història d'Espanya de les proves de Selectivitat i he d'admetre que el trob difícil i de resposta complicada. Del franquisme, la meva generació encara en pot parlar per pròpia experiència o per coneixement directe dels testimonis que el visqueren. La meva padrina materna, per exemple, limitava molt la justificació de l'aixecament militar del 36: «Puta comandera!». No crec que sigui una mala síntesi d'aquell cataclisme. Els historiadors que redactaren l'Enciclopèdia Catalana (crec recordar, perquè ara no la tenc a mà) també admeten la dificultat de descriure ideològicament el feixisme i el defineixen com el règim implantat per Musolini. Però si el feixisme italià té borrós el perfil ideològic, molt més l'hi té el franquisme, que n'és una pàl·lida imitació. Encara més: la incultura que caracteritzava la majoria dels activistes del règim feia dubtosos els orígens filosòfics que habitualment li són atribuïts. Ho vaig recordar no fa gaire: Gramsci denunciava que el model de superhome dels feixistes venia més de la lectura d'El comte de Montecristo d'Alexandre Dumas que del Zaratrusta de Nietzsche. Coses semblants podríem dir de la influència de l'obra d'Ortega y Gasset en el pensament de la Falange. En qualsevol cas, l'anàlisi de la trajectòria del franquisme obliga a admetre que, en la pràctica, va tenir un comportament erràtic que no es podia explicar en funció d'un corpus ideològic, però que era molt coherent amb el propòsit de mantenir"se en el poder («la comandera», que deia la meva padrina). Per altra banda, si observam les adhesions que va aconseguir el franquisme tampoc no es podia definir segons l'esquema simple de dretes i d'esquerres. Tornant a l'experiència familiar, la meva avior «burgesa» era republicana, mentre que la «proletària» era feixista. L'explicació d'aquesta aparent anormalitat era el catolicisme. En la majoria del territori de l'Estat (el País Basc podia ser una exepció relativa) allò que determinà l'adscripició a un dels dos bàndols fou la influència de la trona. És possible que l'Església Catòlica pugui representar la confluència de totes les nostàlgies de l'Antic Règim que es posaren al costat del franquisme, però aquesta suposició s'hauria de demostrar perquè a nivell conscient només contava la beateria. Jo encara he conegut franquistes que s'oposaven a l'escolarització de les al·lotes perquè, deien, així seria impossible trobar criades. És una d'aquestes connexions del franquisme amb l'Antic Règim (l'enyorança dels estaments inalterables) que, tot i que és real, trobaria, contraexemples, que matisarien aquesta qüestió. En qualsevol cas, el nucli dur tenia clar que, si el franquisme entrava alguna vegada en conflicte amb l'Església, era que els capellans anaven errats. Però allò que sí que li podem retreure a l'Església és que fos la coartada moral de la violència. L'Església no aportava gaire ideologia, però justificava el fonament del franquisme i de tots els feixismes: que «els altres» són inferiors. Aquesta convicció és la base, tant del paternalisme com de l'autoritarisme. D'aquesta manera, el feixisme és més una psicologia que una ideologia. Ho explicà Erich Fromm a «La por a la llibertat» i ho mantenen els ministres facciosos de l'actual govern, que sabem que ho són perquè fan les coses «por cojones». Les bases ideològiques del franquisme estaven i estan en els plans d'estudis de les acadèmies militars. I el «mando y ordeno» hi posa la resta.