Transcorreguts gairebé trenta-cinc anys d'ençà que el Maig del 68 francès proclamàs que estava prohibit prohibir, molt poca gent negaria que la convivència social surt beneficiada de la proscripció d'alguns comportaments. En algunes prohibicions seria fàcil assolir una aprovació gairebé unànime (circular a dos-cents per l'autopista, en sentit contrari), mentre que d'altres són més controvertides (el consum de drogues blanes, posem per cas). Jo voldria aprofitar aquest article estival per proposar un nou afegit a la relació d'actuacions prohibides. Al cap i a la fi, fa temps que ja no funciona l'esquema mental segons el qual la dreta és partidària de més prohibicions i l'esquerra de menys. I no vull acabar aquest paràgraf introductori sense convidar el lector a fer les seves pròpies propostes: no estaria de més que algú fes alguna cosa perquè els centroeuropeus de més de cent quilos no es poguessin passejar amb la panxa a l'aire pels mercats estibats de gent, amb el resultat inevitable de les fregades de suor per als innocents compradors de fruita d'estiu.
La meva proposta, com ja deixa veure el títol d'aquest escrit, és prohibir la utilització dels telèfons particulars per a qualsevol acte de publicitat o promoció comercial. Que ho escrigui en to desenfadat no lleva que sigui una proposta ben seriosa: poques coses hi ha que em treguin més del solc que estar a casa, que soni una telefonada i que resulti esser una companyia asseguradora o una entitat financera que vol contar-me les meravelles del seu darrer producte. És una violació de la intimitat molt més gran que el caramull de papers a la bústia de sempre o que el caramull de missatges a la bústia electrònica, perquè exigeix la nostra atenció i l'exigeix, a més a més, ara mateix. Només el visitant a domicili supera la cridada telefònica publicitària, en termes de violació de l'espai i el temps personals, però avui la propaganda per telèfon és molt més freqüent.
Tots coneixem el capteniment d'aquest personal. Una minoria té la delicadesa de començar demanant si disposam d'un «moment» per escoltar-los, però la major part entren a sac, i ja han enumerat un parell d'avantatges del que volen vendre abans que nosaltres hàgim badat boca. N'hi ha que demanen pel senyor o la senyora de la casa, fins i tot dient els seus noms i llinatges, sens dubte tret d'un llistat que algun desaprensiu els deu haver facilitat. La meva tàctica més usual és dir que tinc patates al foc (què voleu, em costa dir-los la veritat crua i directa: que no els vull escoltar), però ja han adoptat la tàctica de demanar a quina hora ens aniria bé atendre'ls. I, quan diem una hora pensant que haurà quedat sobreentès que no desitjam la propaganda, ens equivocam, ja que la cridada arriba inexorable, en punt, a l'hora acordada, i la veu amable comença per recordar-nos que havíem quedat a aquella mateixa hora. La casualitat, és clar, pot fer que tornem a tenir patates al foc. Tenc comprovat que a la tercera vegada que la cridada coincideix amb les patates al foc ho entenen. I també ho varen entendre en una entitat financera, quan em varen fer una llarga enquesta telefònica sobre el meu grau de satisfacció amb els seus serveis i, quan em varen dir, per acabar, si tenia alguna queixa, vaig contestar que l'únic que em temptava a canviar de banc eren les enquestes telefòniques.
És evident, però, que aquests no són sistemes, ja que també fan ús del nostre temps i del nostre sistema nerviós. Per tant, i tal com deia: prohibició.
