Ens hem acostumat a sentir i a transmetre una versió de la nostra història que sembla començar amb la reconquesta, o almenys dóna un pes més gran a tot allò que demostri les arrels catalanes de la societat moderna de les Illes. És del tot comprensible que hagi estat així: la reivindicació de la llengua i la cultura de les Illes ens ha marcat gairebé durant un segle, i més encara en els anys posteriors a la transició. L'establiment d'una identitat pròpia un cop Espanya entrà en la democràcia ha estat, i continua essent, una prioritat. D'altra banda, aquesta destil·lació del capítol català de la nostra història ha eclipsat, potser més del necessari, les etapes anteriors de la història de les Illes. Això ha passat a moltes altres zones de la Mediterrània, de distintes maneres, i sempre allà on la identitat, a causa de la immigració, les conquestes i el comerç exterior, ha estat complexa i mal·leable. Sovint els estats moderns han treballat dur per imposar identitats úniques en aquestes costes, en totes les costes clapejades d'aquesta mar. I ara ens trobam que els que ens visiten no només no saben res sobre la història antiga de la Mediterrània, sinó que a més tindrien dificultat per trobar on informar-se de res més que alguns dels grans moviments. La civilització grega i la romana van ben servides. Fins i tot a les Illes, gràcies potser al lloc que ocupaven els clàssics en l'educació de generacions anteriors, es fa un esforç per exposar el que és romà. Però tot el que és anterior, i les cultures menors, les variants regionals, vaja, la complexitat de la Mediterrània, queda al marge. Un té la sensació que hi ha llargs períodes de la nostra història, com la mateixa cultura talaiòtica i pretalaiòtica, que encara estan per descobrir, en primer lloc per nosaltres. No parlem dels visitants.