No he llegit, encara, la biografia de Sebastià Llull (Manacor, 1930), escrita per Tomeu Ferrer. No conec la trajectòria de l'autor, però de les entrevistes que li han fet deduesc que ha sabut emmarcar el personatge dins el context històric en el qual va adquirir notorietat. És un encert, per tant. Sebastià Llull va ésser conegut arreu d'Espanya i de Portugal amb l'àlies de Sansón o de Sansón de San Lorenzo, en reconeixement al poble "Sant Llorenç des Cardassar" on s'havia criat. Hauria d'afegir d'aquella manera (a continuació de criat, s'entén), perquè la infància d'aquest home va transcórrer entre el renou sinistre de la guerra, que va convertir les terres llorencines en camp de batalla, i la misèria de la postguerra. De quina manera Sebastià va aconseguir convertir-se en l'home més fort del món és un misteri que els metges o els especialistes en dietètica i salut haurien de prendre's la molèstia d'explicar-nos. Sebastià doblegava barres de ferro de la gruixa d'un braç, arrossegava amb les dents un camió amb cent persones i feia altres demostracions de força que no serien de creure si no disposàssim de documents gràfics, orals i escrits que en donen testimoni. Com va alimentar-se aquest home per a aconseguir una musculatura tan descomunal? Sobretot, si tenim en compte que molts de coetanis seus acabaven tísics abans d'arribar a l'edat militar o corregien l'anèmia amb dosis generoses d'oli de bacallà. Llull va començar a fer-se famós a l'any cinquanta-cinc, en assolir l'edat de casar-se. Per descomptat no va tenir sort. Cas d'ésser conegut una dècada abans, Cecil B. De Mille hauria prescindit del guapo de Victor Mature per a la filmació de «Sansón y Dalila» (1949) i no cal ni dir que Sebastià hauria tingut opcions d'enamorar Hedy Lamarr, una de les belleses més espectaculars que ha donat Hollywood en cent anys de cinema. L'ajuntament de Sant Llorenç va voler sumar-se a l'homenatge de Tomeu Ferrer a Sebastià Llull. L'actual corporació municipal, que presideix Mateu Puigròs, està fent moltes coses positives per al poble. No m'agrada la frase, però la diré: entre una cosa i l'altra aconsegueix, Puigròs, que el col·lectiu recuperi l'autoestima. D'ésser un poble apagat "esvaït per ésser més exactes", Sant Llorenç ha passat a fer la impressió d'ésser un poble dinàmic i amb capacitat de meravellar, cosa que únicament aconsegueixen els pobles amb tradició. Actualment, a Sant Llorenç se'l relaciona amb la bona pintura, arran de la inauguració del centre cultural de Sa Màniga (Cala Millor), amb Tramudança i amb Rafel Duran. Em direu que ni Tramudança ni Rafel Duran són obra de Mateu Puigròs i, efectivament, la raó us vessa. Tanmateix, haureu de reconèixer que formen part d'un present atractiu que va començar a modelar-se des de la batlia. Al batle Puigròs, que es mou entre el nacionalisme del PSM i la utopia socialista, jo el tenc en gran estima. Estic convençut que ha entès la presentació del llibre de Tomeu Ferrer, a la biblioteca municipal, com un homenatge a Sebastià Llull, un fill del poble. Ignor si Sant Llorenç ha retut homenatge a un altre esportista seu, de primera fila, com va ésser Pere Caldentey, el porter d'equips de futbol tan anomenats com són ara el Barcelona, l'Oviedo i el Mallorca. Però si no ho ha fet, ho hauria de fer. Caldentey tenia unes cuixes més gruixades que la poltrú. Les flexionava i botava com un llagost. Joancho Forneris, que era un filòsof casualment ficat a entrenador de futbol, el venerava. Se'l mereix, l'homenatge popular, Pere Caldentey, perquè aquell que amb la seva feina propicia els somnis de la gent és digne d'ésser recordat per les generacions venidores. Passant a un altre camp del coneixement, com és el polític, m'atrevesc suggerir-li a Mateu Puigròs que recuperi la memòria de Joan Sanxo (Sant Llorenç, 1905-Palma, 1978), atès que és un personatge injustament tractat per la història. Sanxo va ésser un dels fundadors d'Esquerra Republicana, juntament amb els Jofre, Carreras, Darder, Francesc de Sales Aguiló, etcètera, i va consagrar primordialment la seva activitat política a vertebrar els anhels de la joventut entorn a tres eixos: nacionalisme, civisme i cultura. Joan Sanxo va patir presó, a partir de l'aixecament militar del trenta-sis, i en recuperar la llibertat va recloure's a ca seva, entre els seus llibres. Jo el vaig conèixer a la dècada dels seixanta. El record com un home callat, que mirava enfora. Mallorca està en deute amb ell, però Sant Llorenç té l'obligació de reivindicar el seu nom. Hi he pensat, tot veient com es recupera el record de Sebastià Llull, un home que "no cal dir-ho!" mereix ésser estimat per tots. Els pobles que pretenen fer passes per entrar en la modernitat "i Sant Llorenç n'és un exemple engrescador", no poden ignorar el seu ahir. L'homenatge al Samsó de Sant Llorenç toca les fibres emotives de molta de gent i recupera multitud de somnis. El de Joan Sanxo no sé si mai es durà a terme. Però jo el propòs, perquè en tenc obligació moral. El seu nom, com el de tants d'altres, evoca aquella Mallorca oberta i clara que en els anys trenta volia incorporar-se a la roda del progrés. Oblidar-ho fóra una grosseria.