No fa ni deu anys que semblava impossible, a curt o a mitjà termini. Es tractava d'una família molt pobra i sense connexions amb aquest món que s'eixampla, desconegut i hostil, cap a noves realitats que s'expressen en llenguatges que els eren inintel·ligibles. La seva quotidianitat, austera i aspra, semblava condemnada a allunyar-se cada cop més del futur, com se n'allunyen les vides de les persones de tants de països. No fa molt que els membres d'aquesta família no anaven a missa, i no per manca de fe ni per ressentiment amb el clero, sinó perquè associaven els rituals eclesiàstics a uns mínims socials sota dels quals s'autoubicaven. La sort "la mala sort" els havia ancorat en els àmbits més residuals de la Mallorca rural, i els havia fet la traveta cada vegada que una oportunitat passava prop de les seves vides. Així, les seves vides continuaven lacònicament programades entre els límits d'allò que, per entendre'ns, en diríem una realitat fossilitzada i anacrònica. No feia molt, però, que la filla es va casar amb un treballador de fora poble, i la filla que tengueren va anar a escola, com és preceptiu; després, a l'institut. I una inspiració dugué els joves pares a comprometre's amb el futur de la nina i dur-la, fos com fos, a les portes de la Universitat. No era, bàsicament, un problema econòmic, que també ho era, sinó, sobretot, una qüestió de fe. Mallorca sotmet aquesta fe a tota casta de proves: la filla, en lloc d'hipotecar cinc o sis anys de la seva vida sense cap certesa per a després, hauria pogut començar ara mateix a guanyar: guanyar, en aquest país nostre, només vol dir guanyar doblers. Però han superat totes aquestes proves. I ara, en començar el curs, un membre d'una família haurà ingressat, d'un sol bot generacional, des d'aquella realitat fossilitzada al món del coneixement. Els pares ho proclamen amb orgull, com si la seva filla fos la primera criatura que accedeix a la Universitat. I tenen raó, és la primera, perquè cada vegada que un jove s'allibera de la maledicció de segles de precarietat cultural, sempre és el primer. L'orgull dels pares "i una micona el de la filla" és de molt bona constitució, és un orgull honest: res a veure amb la sobèrbia d'aquests pares que baven mala llet en contar-te com els seus fills s'han fet d'or amb la construcció i/o amb l'especulació. Res, nina, que et vagi molt bé. Et recolzen, sense saber-ho, un estol de padrins i repadrines, pagesos immensament pobres que doblegaren l'esquena durant segles perquè tu, també sense saber-ho, els redimissis. Hi ha retòrica, en aquest missatge, és clar, de forma que no te'n deixis impressionar i fes el teu camí com si res. I amb la cara ben alta.