Ja em permetreu que empri aquest eslògan publicitari del Ministeri, supòs que d'agricultura, ramadaria i pesca, per encapçalar aquest article. Ha estat la primer cosa que m'ha vengut al cap quan aquest dijous passat vaig anar a Can Picafort. Bé, us he dit una mentida perquè dins la imaginació els pensaments i les imatges es poden superposar. Per tant, per un costat ha comparegut l'eslògan, per l'altre la figura ínclita del ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, que fa pocs dies va inaugurar les obres de no se què del Passeig Marítim "supòs que la budellada d'arena que hi varen abocar. Ara, en algunes zones de la platja, la pluja caiguda aquest dimecres, ha tornat el cop al ministre Matas i se n'ha emportat l'arena dins el mar. I no només se n'ha enduit l'arena sinó que a més a més ha mostrat les vergonyes de la platja, del material de desguaç d'obra que hi degueren dur, Déu sap quin temps fa, per ajudar a fer una mica de platja. Era, vaig maleir no dur la càmera digital, una imatge més que patètica, com si a una persona li haguessin aixecada la pell i mostràs les immundícies més estultes que conformen el seu organisme. La mar, o millor dit, l'aigua t'ha tornat el cop, Jaume Matas, encara que només en alguns reguerons i ha mostrat la impúdicia d'un temps on tot era vàlid per fer duros a quatre pessetes, d'un temps del qual som "voluntàriament o involuntària" hereus no només per les coses com es feren, el «balastro» que treia el mostatxos a la platja de can Picafort n'és una mostra més que evident, sinó que també som hereus de la filosofia que presidí aquesta època i que no és altra del qui dies passa, any empeny i el darrer ja tancarà sa porta. Vull dir, que la qüestió es fer, encara que sigui a l'esburbada, tot per assolir el guany immediat, la pesseta fàcil. Ja sé que contra el ploure no s'hi pot fer res, però sí que algun dia algú podria haver previst que es factible que plogui a l'estiu i que ho faci a barrumbades i per tant haurien pogut preveure la necessitat de conduir les pluvials, que no agafassin el rost i directes a la mar, retornant"hi tota l'arena que en Matas hi va fer portar i tota la ferramalla de fems urbans que us podeu imaginar: potets de danone, fulles, mig meló, etc. Si diuen que una imatge val més que mil paraules, la imatge que se n'hauran duit els turistes d'espardenya, "un turisme que segons la patronal és el que cal cuidar, el que fa apujar els rècords" que visiten aquesta zona haurà estat ben trista i supòs que, vistes les entranyes tan poc amables com han vist de la platja, l'any que ve no voldran tornar a no ser que els ho posin a preu de patató (una setmana, tres"cents euros, avió, trasllats i mitja pensió).

I posats a parlar del mar, també ho hem de fer de la Transmediterrànea. Aquí hauríem de resar perquè el mar mai no es pegui la bufetada que no ens mereixem, que com a mínim no paguem justos per pecadors. Les privatitzacions de les grans empreses (aèries, carburants, ara navilieres) i la desaparicions dels monopolis no han aportat allò que ens varen vendre que passaria: que el ciutadà normal i corrent en sortiria guanyant perquè amb la competència que s'establiria sinó que més aviat han fet bo aquell adagi que diu que «galls amb galls no és piquen». No hi ha guerra de preus, com passava al mercat de l'Olivar quan un verdurer decidia abaixar fins a límits insospitables els preus dels pebres o de les domàtigues. No són tan collones les grans empreses. I també ha desaparegut la catalogació de «servei públic». I amb la Tras pot passar el mateix, que a l'hivern no hi hagi servei diari amb la península, o que es faci de manera lenta i deficient. I no he vist que la CAEB o les organitzacions empresarials d'aquesta terra hagin posat el crit en el cel ni hagin resat parenostres catastrofistes tot imaginant que això pugui passar. I no en parlem, de com s'ho faran amb els preus... Ara amb els avions ja passa. La comunicació entre Mallorca i la resta d'illes és més que deficient, la de la resta d'illes entre elles és nul·la. Esperem que mai el mar no es pegui la galtada que no ens mereixem.