Moros i cristians

No estic defensant la supressió de la festa. Això seria heretgia i motiu d'escàndol, en un temps en què l'aculturació globalitzada activa el mecanisme compensatori de l'adoració dels nostres SIP (Signes d'Identitat com a Poble). La proposta seria una altra: completar la celebració tradicional amb algun element simbòlic que deixi clar el valor purament esportiu de la batalla i que hi introdueixi alguna mena d'afirmació de germanor mediterrània. Crec recordar un conte de Pere Calders en què una celebració tradicional de moros i cristians es resolia, de manera imprevista i davant la perplexitat de les autoritats, amb victòria sarraïna. No crec que aquest conte sigui aplicable literalment (per exemple, alternant anys de victòries d'uns i altres), perquè desfigura la història que dóna fonament a la commemoració, i perquè no escapa de la dinàmica de l'enfrontament, però apunta a allò que s'ha de corregir: la celebració de la victòria dels cristians sobre els infidels. Crec recordar, també, que Pollença va intentar un agermanament amb la població otomana on va néixer Dragut, el corsari agressor, i que la cosa es va perdre per part turca. Era, sens dubte, una bona iniciativa, amb l'inconvenient que la població musulmana amb què s'ha de crear un clima de proximitat és, avui, molt més la magribina que la turca.

Per tant, la proposta no va molt més enllà del concurs d'idees. Les festes tradicionals han nascut en un moment determinat i han incorporat coses noves i canvis en anys successius. Al mateix poble de Pollença, la qüestió de la presència femenina al Davallament ja ha posat de manifest que pot haver-hi una contraposició entre la tradició estricta i els valors socials desitjables. La gent de Pollença (i la de Sóller, és clar) hi hauria de pensar. És clar que «la gent de Pollença» vol dir la gent pollencina, en el sentit més convencional i restrictiu, i la gent que s'hi ha establert, procedent d'altres llocs de Mallorca o d'Espanya o, sobretot, procedent del Magreb.