La famosa topada de civilitzacions serà celebrada ritualment avui, a partir de les set d'aquest capvespre, als carrers de Pollença. Si la diada del 31 de desembre commemora una annexió militar que avui mereixeria tres o quatre resolucions condemnatòries del Consell de Seguretat de Nacions Unides (que la part agressora ignoraria sense gaire cost), les festes populars de moros i cristians mantenen viu el record de l'enemistat secular que ens separa dels sarraïns. És veritat que es tracta d'una anècdota folklòrica, un simulacre festiu en el qual ja ningú no hi veu cap bel·ligerància real contra els musulmans. Però també és veritat que els temps no estan per a bromes, ara que hi ha tanta de gent, en un costat i en l'altre, convençuda que Occident i l'Islam porten la incompatibilitat mútua (i, amb ella, la llavor de la guerra) escrita als cromosomes culturals. A més a més, en aquesta topada entre civilitzacions, els elements simbòlics hi tenen una rellevància especial: la darrera espiral de violència a Orient Mitjà va començar amb un passeig d'un militar sanguinari per un redol de gran valor religiós, l'11 de setembre va atacar els símbols del poder financer, militar i polític nord-americà (tot i que les morts varen ser més que simbòliques), i Espanya i Marroc han tingut una greu crisi diplomàtica arran d'un illot d'extensió i valor bastant simbòlics.

No estic defensant la supressió de la festa. Això seria heretgia i motiu d'escàndol, en un temps en què l'aculturació globalitzada activa el mecanisme compensatori de l'adoració dels nostres SIP (Signes d'Identitat com a Poble). La proposta seria una altra: completar la celebració tradicional amb algun element simbòlic que deixi clar el valor purament esportiu de la batalla i que hi introdueixi alguna mena d'afirmació de germanor mediterrània. Crec recordar un conte de Pere Calders en què una celebració tradicional de moros i cristians es resolia, de manera imprevista i davant la perplexitat de les autoritats, amb victòria sarraïna. No crec que aquest conte sigui aplicable literalment (per exemple, alternant anys de victòries d'uns i altres), perquè desfigura la història que dóna fonament a la commemoració, i perquè no escapa de la dinàmica de l'enfrontament, però apunta a allò que s'ha de corregir: la celebració de la victòria dels cristians sobre els infidels. Crec recordar, també, que Pollença va intentar un agermanament amb la població otomana on va néixer Dragut, el corsari agressor, i que la cosa es va perdre per part turca. Era, sens dubte, una bona iniciativa, amb l'inconvenient que la població musulmana amb què s'ha de crear un clima de proximitat és, avui, molt més la magribina que la turca.

Per tant, la proposta no va molt més enllà del concurs d'idees. Les festes tradicionals han nascut en un moment determinat i han incorporat coses noves i canvis en anys successius. Al mateix poble de Pollença, la qüestió de la presència femenina al Davallament ja ha posat de manifest que pot haver-hi una contraposició entre la tradició estricta i els valors socials desitjables. La gent de Pollença (i la de Sóller, és clar) hi hauria de pensar. És clar que «la gent de Pollença» vol dir la gent pollencina, en el sentit més convencional i restrictiu, i la gent que s'hi ha establert, procedent d'altres llocs de Mallorca o d'Espanya o, sobretot, procedent del Magreb.