Va néixer als Estats Units ara fa una quarantena d'anys, com a
fruit de la col·laboració de lingüistes, sociòlegs, antropòlegs i
psicòlegs. Criatura innocent en un principi, a mesura que s'anava
desenvolupant ampliava i definia els seus espais de recerca i
agafava diferents personalitats a cada un dels països on era
cultivada. Al nostre hi arribà ben aviat, a la meitat dels
seixanta, de la mà principalment dels valencians Lluís V. Aracil i
Rafael Ll. Ninyoles. I del bon començament va fer patent allò que
és sens dubte el seu principal tret definidor: la sociolingüística
catalana ha estat i és un instrument al servei del projecte de
normalització de la llengua, un concepte, aquest mateix de
normalització, que és una de les aportacions originals dels
sociolingüistes catalans a la disciplina.
Mentre que les modestes sociolingüístiques espanyola o francesa,
sorgides en uns estats fets a base d'anihilar nacions, s'han
limitat, com no podia ser d'altra manera "què han d'investigar les
pobres?", a unes esparses recerques de dialectologia social, la
sociolingüística catalana ha treballat profundament la comprensió
dels conflictes lingüístics, els mecanismes de substitució de
llengües i la recerca de models vàlids de normalització i de
planificació lingüístiques. És el coneixement científic, amb tota
la seva rigor, com a base de l'acció i la transformació.
La sociolingüística ens permet d'entendre el funcionament dels
fenòmens de substitució lingüística, fenòmens que, per la seva
complexitat i lentitud, són invisibles per a una bona part de les
societats que hi estan implicades. Per això funcionen, perquè són
opacs i perquè quan la societat n'és conscient el fet ja és
irreversible. Enfocat del costat contrari, la ignorància
sociolingüística és la gran aliada dels processos assimiladors. La
ignorància sociolingüística "sobretot la dels nostres polítics i
dirigents" és el gran problema del català en aquests moments, la
substància paralitzadora que ens infecta la sang. La ignorància
sociolingüística és el que fa sortir pertot arreu tants
d'optimistes i tants d'ingenus capaços de creure que el procés
sociolingüístic avança favorablement simplement perquè el català ha
penetrat en espais públics i de prestigi dels quals havia estat
foragitat. Per a no actuar res millor que pensar que tot va bé. La
ignorància sociolingüística impedeix a tants de compatricis de
veure que si els qui parlam català no usam sempre aquesta llengua
amb els nouvinguts, serà la dels nouvinguts la que es menjarà la
nostra. Decididament en aquest país fan falta dosis generoses de
cultura sociolingüística.
Per tot això la sociolingüística ha estat sempre mal vista i en
el cas extrem odiada. Un exemple llampant n'és la supressió de les
Jornades de Sociolingüística d'Alcoi, tan bon punt el PP va assolir
el govern d'aquest municipi. Les Jornades d'Alcoi eren un fòrum de
debat fructífer, amb una llarga tradició, i havien assolit un alt
grau de prestigi dins i fora de les nostres fronteres. El seu pecat
era el pecat de la sociolingüística, és a dir estar al servei de la
llengua catalana. Recercant en la petita història trobaríem
multitud de casos no tan estridents com el d'Alcoi però igualment
reals. El 1983 es va implantar l'assignatura de Sociolingüística en
els estudis de Filologia de la UIB, obligatòria per a tots
els futurs filòlegs, que d'aleshores ençà tinc el plaer d'impartir.
Quan el 1994 es van fer nous plans d'estudis de Filologia Catalana
i Filologia Espanyola, es va establir que totes les assignatures de
cada un dels dos plans d'estudis serien oferides com a optatives en
l'altre. La Sociolingüística, però, va ser taxativament exclosa "ni
com a optativa" del pla d'estudis de Filologia Espanyola, en el
qual va aparèixer una Sociolingüística Española, presumiblement
innòcua i destinada a suplir la que podria explicar als filòlegs
hispànics el procés històric pel qual la llengua dels innombrables
milions havia esclafat la del país on viuen aquells filòlegs.
Igual que la sociolingüística, els sociolingüistes també han
estat qualque vegada objecte de suspicàcies i desconfiances, i no
sols per part dels enemics declarats. El mateix Lluís V. Aracil, un
dels pares de la sociolingüística catalana, va haver de deixar la
Universitat de Barcelona, la primera en què s'havia introduït "de
la mà d'ell mateix" l'estudi de la disciplina. El pretext era un
afer de titulacions, però no hi ha dubte que l'incisiu professor
allà era un element que feia nosa. Més a prop nostre, Bernat Joan i
Marí, sociolingüista crític i brillant, potser precisament per això
mateix, no va poder ocupar no fa gaire una plaça de professor
associat en el Departament de Filologia Catalana de la nostra
Universitat, on hauria pogut fer una bona feina en la formació
(sociolingüística) dels mestres de les Pitiüses. Possiblement una
errada del Departament de Filologia Catalana, i no l'única,
precisament.
En el darrer episodi li ha tocat rebre a la Sociolingüística
dels estudis de Magisteri. Una gent de Madrid ha decidit que els
nostres mestres no han d'estudiar tant i que calia suprimir crèdits
del pla d'estudis; i les autoritats acadèmics, després de sospesar
el valor de cada cosa, han decidit retallar per allà on mai no
s'hauria de retallar, la llengua catalana i la sociolingüística. I,
tot i que al final aquestes matèries s'han «salvat», ho han fet
agafant una vegada més la via de l'excepcionalitat i penjant d'un
fil. Una errada de les autoritats acadèmiques en el terreny de la
llengua, i no l'única, precisament.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.