«Són les deu que són les nou». Quedam per fer el vermut a la una. Serien les dotze; a qui li passen les panades a la una del migdia, les dues d'avui? Dormim una hora més o una hora menys? En primavera te la lleven; te la tornen l'hivern. Ahir a la nit: «qui se n'ha duit les dues?» Cada any igual. És que estalvien "qui estalvia?" un sac d'euros traient-te seixanta minuts d'un cap de setmana. En el gest de moure les agulles hi ha qualque cosa de cinematogràfica "el rotllo del temps, l'el·lipsi, una gatera que et deixa un forat en la teva vida" que no tenen els rellotges digitals. Fer avançar les busques et pot també fer reflexionar amb tòpics sobre això de les convencions del temps i tota la pesca: els minuts són un invent, per això els movem quan el sol dorm "l'astre rei s'emprenyaria amb la desincronia", però tu i jo sabem que a la lluna també la molesta. Canviar els números és com ajustar les màquines a la realitat, però avui encara queda ajustar-ne el cos. Per això estàras baldat tot lo dia: com si t'haguessin tret un litre de sang o de memòria. Per sort, sempre queda qualque rellotge que s'amaga i es resisteix al canvi: el del forn o el del cotxe "als rellotges del forn o del cotxe sempre se'ls acaba espatllant la rodeta"; aquell que et van regalar en comprar el pack de sis llaunes de taronjada, mal estojat entre la paperassa del calaix. Els aparells més quotidians "els més visibles" els ajustaràs al llarg d'aquesta setmana, després del petit esglai que suposa mirar un rellotge i que et marqui una hora que no t'esperes. Els més vius "o els més inútils, tot depèn" continuaran al seu ritme, com aquest de la radieta petita que mai no mires "les radietes petites no tenen perquè marcar l'hora, mentre sintonitzin bé", que roda tot l'any amb l'horari d'hivern. El temps "el de veres, no aquest de què parlam avui" s'encarregarà de posar-lo a l'hora. Fins l'hivern, sense que ningú no se'n temi, intentarà anar recordant-te aquesta mentida marcant discretament l'hora d'ahir.