Alguns lletraferits "com aquell qui diu quatre gats i un boi" podem tenir el sentiment, més que la convicció, que el llegat del judaisme conforma la tradició que ens fa anar endavant "o almenys que ens sustenta, que ens impedeix d'anar enrere", val a dir que és part integrant de la nostra cultura en el sentit més radical d'aquest mot.

Em referesc a una relació més o manco directa "en funció de la sensibilitat de cadascú" que té que veure amb la realitat de la presència, temps ha, d'una població jueva entre nosaltres; no a una relació molt més general "però també molt més nominal, molt més abstracta" com quan esmentam la nostra cultura o la nostra civilització com a judeocristiana, en definitiva la presència de l'Antic Testament, sens dubte molt més vaga i "per què no dir-ho?" descafeïnada. La realitat històrica de la població dels calls entre nosaltres seria així el factor decisiu per a diferenciar aquestes dues relatives presències, limitada la primera a un nombre prou reduït de consciències personals i diluïda fortament la segona "la que lligaria l'Antic i el Nou Testament" pel fet d'una, en definitiva, feble formació i pràctica religiosa, en el poble menut i en la societat en general. Tot garbellat, la presència de l'Antic Testament dins les masses cristianes no seria més que una cosa merament simbòlica, a la qual sols es retria un lip service. Sense oblidar tampoc que tostemps hem ignorat, no impunement, la condició jueva de la persona de Jesucrist.

Ha estat, doncs, el sentiment enunciat en primer lloc el que m'ha portat a la lectura d'un llibre acabat de publicar per Pòrtic, Judaisme a Catalunya, avui, obra de M. Josep Estanyol, professora d'història i cultura del poble jueu a la Universitat de Barcelona. Es tracta d'un text ben necessari per a la deguda divulgació d'una sèrie de temes bàsics, tant pel que respecta als diferents corrents actuals dins la religió judaica "des dels ortodoxos fins als reformistes" com pel que fa referència a la seva cultura popular "la circumcisió, el Bar mitsvà, el casament, el divorci i l'enterrament" i les festes del calendari jueu: el Xavat o sàbat, el Iom Kipur, Sucot (festa de les Cabanes, o de les Cabanelles a Cavorques), Purim, Pasqua, etc. Amb l'avantatge afegit de suposar una contribució més de l'autora, doctora en filologia semítica, a la normalització dels termes que cal traduir de l'hebreu "però respectant aquelles formes que ens han arribat per via oral (per exemple, és perfectament discutible si hem de començar ara a dir Xavat, acostant-nos més a la forma hebrea del mot, o si hem de continuar dient, com sempre, sàbat).

El present escrit no pretén, per descomptat, més que cridar l'atenció sobre la disponibilitat d'aquest cabal d'informació cultural "sens dubte el judaisme és molt més que una religió, és tota una visió del món i tota una manera de viure", històrica, sociològica, antropològica i lingüística, referida al Principat. I també amb abundància de testimonis personals i de dades sobre la Comunidad Israelita de Barcelona, la Comunitat Jueva Atid de Catalunya, el Col·legi Sefardita, l'Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel, etc., etc.

Segons Judaisme a Catalunya, avui, al Principat hi ha actualment prop de 8.000 jueus, la meitat dels quals són membres col·laboradors de les dues comunitats esmentades.

Però sols una petita minoria són descendents dels que foren expulsats el 1492 i han mantingut els llinatges d'origen català; aquests són els Bonfil, Moscatel, Catalan, Ventura, Bassat i Benveniste. Cal tenir ben present que, com assenyala Vicenç Villatoro en el seu pròleg, des de l'esmentada expulsió «fins a final del segle XIX, a Catalunya no hi ha hagut pràcticament judaisme». Això vol dir que la població actual és sols conseqüència de les constants migracions a què ha estat sotmès el poble jueu per a poder sobreviure. Al final de la nostra guerra incivil "el 26 de gener de 1939 grups de falangistes assalten i saquegen la sinagoga del carrer de Provença", l'autora ens diu que la població jueva a Catalunya és d'unes cinc-centes persones, però durant la Segona Guerra Mundial, gràcies a la decisiva actuació de la diplomàcia espanyola, hauria passat a uns 2.000. Bona part de la població actual procedeix del nord d'Àfrica i Grècia, Bulgària, Turquia i altres països del vell imperi otomà, però també hi ha una certa presència de jueus asquenasites, procedents sobretot de països sud-americans i centreamericans.

La recuperació d'aquesta presència al Principat, que sens dubte comporta un enriquiment de la societat i de la cultura catalanes, és motiu de satisfacció per a tota persona ben nascuda. Però no podem oblidar la història terrible que tenim al darrere, tant si volem com si no. En qualsevol cas, doncs, continuam endeutats amb un poble de tan forta personalitat, que tant ha contribuït a la cultura d'Occident, que tant i tant ha patit i que ha sabut sobreviure "possiblement com cap altre" tanta infàmia i desgràcia.