Alguns lletraferits "com aquell qui diu quatre gats i un boi"
podem tenir el sentiment, més que la convicció, que el llegat del
judaisme conforma la tradició que ens fa anar endavant "o almenys
que ens sustenta, que ens impedeix d'anar enrere", val a dir que és
part integrant de la nostra cultura en el sentit més radical
d'aquest mot.
Em referesc a una relació més o manco directa "en funció de la
sensibilitat de cadascú" que té que veure amb la realitat de la
presència, temps ha, d'una població jueva entre nosaltres; no a una
relació molt més general "però també molt més nominal, molt més
abstracta" com quan esmentam la nostra cultura o la nostra
civilització com a judeocristiana, en definitiva la presència de
l'Antic Testament, sens dubte molt més vaga i "per què no dir-ho?"
descafeïnada. La realitat històrica de la població dels calls entre
nosaltres seria així el factor decisiu per a diferenciar aquestes
dues relatives presències, limitada la primera a un nombre prou
reduït de consciències personals i diluïda fortament la segona "la
que lligaria l'Antic i el Nou Testament" pel fet d'una, en
definitiva, feble formació i pràctica religiosa, en el poble menut
i en la societat en general. Tot garbellat, la presència de l'Antic
Testament dins les masses cristianes no seria més que una cosa
merament simbòlica, a la qual sols es retria un lip service. Sense
oblidar tampoc que tostemps hem ignorat, no impunement, la condició
jueva de la persona de Jesucrist.
Ha estat, doncs, el sentiment enunciat en primer lloc el que
m'ha portat a la lectura d'un llibre acabat de publicar per Pòrtic,
Judaisme a Catalunya, avui, obra de M. Josep Estanyol, professora
d'història i cultura del poble jueu a la Universitat de Barcelona.
Es tracta d'un text ben necessari per a la deguda divulgació d'una
sèrie de temes bàsics, tant pel que respecta als diferents corrents
actuals dins la religió judaica "des dels ortodoxos fins als
reformistes" com pel que fa referència a la seva cultura popular
"la circumcisió, el Bar mitsvà, el casament, el divorci i
l'enterrament" i les festes del calendari jueu: el Xavat o sàbat,
el Iom Kipur, Sucot (festa de les Cabanes, o de les Cabanelles a
Cavorques), Purim, Pasqua, etc. Amb l'avantatge afegit de suposar
una contribució més de l'autora, doctora en filologia semítica, a
la normalització dels termes que cal traduir de l'hebreu "però
respectant aquelles formes que ens han arribat per via oral (per
exemple, és perfectament discutible si hem de començar ara a dir
Xavat, acostant-nos més a la forma hebrea del mot, o si hem de
continuar dient, com sempre, sàbat).
El present escrit no pretén, per descomptat, més que cridar
l'atenció sobre la disponibilitat d'aquest cabal d'informació
cultural "sens dubte el judaisme és molt més que una religió, és
tota una visió del món i tota una manera de viure", històrica,
sociològica, antropològica i lingüística, referida al Principat. I
també amb abundància de testimonis personals i de dades sobre la
Comunidad Israelita de Barcelona, la Comunitat Jueva Atid de
Catalunya, el Col·legi Sefardita, l'Associació de Relacions
Culturals Catalunya-Israel, etc., etc.
Segons Judaisme a Catalunya, avui, al Principat hi ha actualment
prop de 8.000 jueus, la meitat dels quals són membres
col·laboradors de les dues comunitats esmentades.
Però sols una petita minoria són descendents dels que foren
expulsats el 1492 i han mantingut els llinatges d'origen català;
aquests són els Bonfil, Moscatel, Catalan, Ventura, Bassat i
Benveniste. Cal tenir ben present que, com assenyala Vicenç
Villatoro en el seu pròleg, des de l'esmentada expulsió «fins a
final del segle XIX, a Catalunya no hi ha hagut pràcticament
judaisme». Això vol dir que la població actual és sols conseqüència
de les constants migracions a què ha estat sotmès el poble jueu per
a poder sobreviure. Al final de la nostra guerra incivil "el 26 de
gener de 1939 grups de falangistes assalten i saquegen la sinagoga
del carrer de Provença", l'autora ens diu que la població jueva a
Catalunya és d'unes cinc-centes persones, però durant la Segona
Guerra Mundial, gràcies a la decisiva actuació de la diplomàcia
espanyola, hauria passat a uns 2.000. Bona part de la població
actual procedeix del nord d'Àfrica i Grècia, Bulgària, Turquia i
altres països del vell imperi otomà, però també hi ha una certa
presència de jueus asquenasites, procedents sobretot de països
sud-americans i centreamericans.
La recuperació d'aquesta presència al Principat, que sens dubte
comporta un enriquiment de la societat i de la cultura catalanes,
és motiu de satisfacció per a tota persona ben nascuda. Però no
podem oblidar la història terrible que tenim al darrere, tant si
volem com si no. En qualsevol cas, doncs, continuam endeutats amb
un poble de tan forta personalitat, que tant ha contribuït a la
cultura d'Occident, que tant i tant ha patit i que ha sabut
sobreviure "possiblement com cap altre" tanta infàmia i
desgràcia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.