La seva biografia era una mescla d'altruisme i un afany continu
i sistemàtic per a fer-se sentir sovint per un auditori sord i
paralitzat per les pors de les conveniències. Certament, ja
d'al·lot es queixava en Joan de la manca de solidaritat dels seus
companys i jugant a futbol pretenia que les tasques de cada un
fossin acomplertes perquè el sistema fos el més perfecte possible.
Tenia el carisma del líder i mancava sols que l'hi valorassin. Bona
perxa hi havia i cercava un bon vestit. El trobaria perquè
incansable s'esforçava per a no perdre roda en una cursa tan real
com la vida. Després d'anys a la facultat i de mortificar-se a
partir de ser l'odiat «número», vendrien els anys d'edificar la
personalitat sobre la feina ben feta de professor per distints
instituts de les illes. Es casaria, tendria fills i la cursa
continuaria més viva que mai.
Havia aconseguit l'equilibri pretès, a continuació vendria que
la seva veu fos escoltada en la petita dosi que es mereix ser el
director de l'IES Pau Casesnoves d'Inca. Ara podia suggerir,
puntualitzar i comunicar-se sabent-se escoltat. En Joan, com a
director, faria de l'institut la qüestió personal per a no perdre
mai la roda de la vida. Si havia de fer el que fos ho faria amb la
mà esquerra i si era necessària la dreta també la hi posaria,
perquè sabia que la jugada de molts de gols aquesta vegada era seva
i ben seva. L'assumpte de moment era guanyar molts de partits i
sumar punts. No podia relaxar l'ambició. Havia nascut per a ser
polític i que es catapulti a càrrecs de més responsabilitat ja sols
depèn de la direcció del PSM, perquè en Joan Ferriol és
transparència pura al cent per cent i, a més, la gestió que fa com
a director és tan àgil que encomana la sincronia que vol a tots els
qui l'envolten.
El problema d'en Joan Ferriol és el d'estimar amb efusió tots
els components de l'institut. És l'estimació humil i senzilla que
va aprendre a una escola d'un poblet petit que és Maria de la
Salut, poble on passà tota la infància i gran part de
l'adolescència i que l'educà per anar passa a passa en un trajecte
que mai no hauria de finir, perquè en acabar una primera part n'hi
hauria d'haver una de segona i així successivament.
Malgrat tot, en Joan viu a Inca amb la seva dona i els dos
al·lots. A Inca té tota la força que li mancava a Maria. Se sent
suportat i amb ganes de fer feina. A Inca hi ha una resposta a les
seves inquietuds i ha aconseguit una comunicació fluida, viva i
real amb la gent de l'entorn. Amb tota ella sense distincions o
fòbies marginals. Dic amb tota ella perquè l'atenció que dispensa a
tothom en Joan és la millor forma de veure unes capacitats que el
fan únic per a firmar un currículum d'altruisme que demostra que
som davant un dels polítics amb més condicions innates que hi ha en
aquests moments a Mallorca.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.