La seva biografia era una mescla d'altruisme i un afany continu i sistemàtic per a fer-se sentir sovint per un auditori sord i paralitzat per les pors de les conveniències. Certament, ja d'al·lot es queixava en Joan de la manca de solidaritat dels seus companys i jugant a futbol pretenia que les tasques de cada un fossin acomplertes perquè el sistema fos el més perfecte possible. Tenia el carisma del líder i mancava sols que l'hi valorassin. Bona perxa hi havia i cercava un bon vestit. El trobaria perquè incansable s'esforçava per a no perdre roda en una cursa tan real com la vida. Després d'anys a la facultat i de mortificar-se a partir de ser l'odiat «número», vendrien els anys d'edificar la personalitat sobre la feina ben feta de professor per distints instituts de les illes. Es casaria, tendria fills i la cursa continuaria més viva que mai.
Havia aconseguit l'equilibri pretès, a continuació vendria que la seva veu fos escoltada en la petita dosi que es mereix ser el director de l'IES Pau Casesnoves d'Inca. Ara podia suggerir, puntualitzar i comunicar-se sabent-se escoltat. En Joan, com a director, faria de l'institut la qüestió personal per a no perdre mai la roda de la vida. Si havia de fer el que fos ho faria amb la mà esquerra i si era necessària la dreta també la hi posaria, perquè sabia que la jugada de molts de gols aquesta vegada era seva i ben seva. L'assumpte de moment era guanyar molts de partits i sumar punts. No podia relaxar l'ambició. Havia nascut per a ser polític i que es catapulti a càrrecs de més responsabilitat ja sols depèn de la direcció del PSM, perquè en Joan Ferriol és transparència pura al cent per cent i, a més, la gestió que fa com a director és tan àgil que encomana la sincronia que vol a tots els qui l'envolten.
El problema d'en Joan Ferriol és el d'estimar amb efusió tots els components de l'institut. És l'estimació humil i senzilla que va aprendre a una escola d'un poblet petit que és Maria de la Salut, poble on passà tota la infància i gran part de l'adolescència i que l'educà per anar passa a passa en un trajecte que mai no hauria de finir, perquè en acabar una primera part n'hi hauria d'haver una de segona i així successivament.
Malgrat tot, en Joan viu a Inca amb la seva dona i els dos al·lots. A Inca té tota la força que li mancava a Maria. Se sent suportat i amb ganes de fer feina. A Inca hi ha una resposta a les seves inquietuds i ha aconseguit una comunicació fluida, viva i real amb la gent de l'entorn. Amb tota ella sense distincions o fòbies marginals. Dic amb tota ella perquè l'atenció que dispensa a tothom en Joan és la millor forma de veure unes capacitats que el fan únic per a firmar un currículum d'altruisme que demostra que som davant un dels polítics amb més condicions innates que hi ha en aquests moments a Mallorca.
