Els vells deim i repetim les mateixes coses, perquè perdem
memòria. No recordam si hem contat o no aquestes mateixes coses.
Res, el destí de tota persona humana és el desastre "més o menys
ben duit, o no. Aquest parell de retxes introductòries vénen al cas
perquè ara servidor no record si ja he contat que, durant una etapa
llarga de la meva vida, no passava any que no fes un sopar estiuenc
amb el poeta i escriptor Marià Villangómez i Llobet, a la seva
Pitiüsa natal, a sa Marina. Després, perquè les viandes
s'acomodassin en el jaç temporal dels nostres estómacs, fèiem unes
quantes voltes per aquell passeig arran de mar, que ara el
creixement econòmic ha convertit en un petit paradís perdut. El
creixement té això, ens permet tenir un televisor més gros i ens
pren els passeigs abastables. Marià Villangómez és un home d'una
saviesa literària i humana extraordinària.
De vegades he jugat a comparar les seves traduccions poètiques
amb les d'altres traductors, i el resultat sempre li ha estat
desorbitadament favorable. La seva poesia original assoleix uns
instants d'aquells en què les paraules suplanten el cor en el
bombeig de la sang. I les seves proses, poques, contenen totes les
remors, les aromes, els somnis i l'enyorança de l'illa. Què us he
d'anar a dir que no sapigueu? Volia contar "i això és el que no sé
si ja he contat" que un any el poeta celebrava, amb un punt
d'excitada emoció, que per primera vegada en la història a Eivissa
ja es podia fer un llibre de cap a peus. Servidor em vaig torbar
una mica a comprendre l'alta valoració "esdeveniment històric" que
el poeta feia d'aquesta circumstància, però, en adonar-me'n, és
clar, la vaig compartir. Una illa, un petit món havia assolit un
grau aparentment anodí, però realment decisiu, d'autonomia
cultural, i això enorgullia en Marià, que és home de cosmopolitisme
voraç. La capacitat d'elaborar aquest producte industrial que en
deim llibre és una fita essencial en el retrat d'un país. I ara, ja
em perdonareu, tot això servidor ho he recordat en recórrer les
immenses instal·lacions on ja s'imprimeix el diari Ultima hora. És
una cosa seriosa. Suposa una d'aquestes fites que defineixen la
capacitat global d'un país, que presenta unes puntes tan esmolades
en lo bo i en lo dolent.
La capacitat de comunicar coses s'acaba de multiplicar per un
número molt alt. Aquestes maquinotes espanten una mica, sobretot
als que les han de pagar, però també és vera que semblen com eines
fabuloses per annexionar-nos el futur. Que tot sigui per bé, que
aquesta maquinària sigui útil a la nostra gent per il·luminar la
realitat, per transitar-hi amb més coneixements, per comprendre
millor el nostre entorn, per entendre el món "si és que hi ha molta
cosa a entendre" i perquè ens coneguem una mica millor. Tot és
qüestió de proporcionar-li les paraules i les imatges adequades. La
màquina és gran, eficaç i, al capdavall, innocent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.