Els vells deim i repetim les mateixes coses, perquè perdem memòria. No recordam si hem contat o no aquestes mateixes coses. Res, el destí de tota persona humana és el desastre "més o menys ben duit, o no. Aquest parell de retxes introductòries vénen al cas perquè ara servidor no record si ja he contat que, durant una etapa llarga de la meva vida, no passava any que no fes un sopar estiuenc amb el poeta i escriptor Marià Villangómez i Llobet, a la seva Pitiüsa natal, a sa Marina. Després, perquè les viandes s'acomodassin en el jaç temporal dels nostres estómacs, fèiem unes quantes voltes per aquell passeig arran de mar, que ara el creixement econòmic ha convertit en un petit paradís perdut. El creixement té això, ens permet tenir un televisor més gros i ens pren els passeigs abastables. Marià Villangómez és un home d'una saviesa literària i humana extraordinària.
De vegades he jugat a comparar les seves traduccions poètiques amb les d'altres traductors, i el resultat sempre li ha estat desorbitadament favorable. La seva poesia original assoleix uns instants d'aquells en què les paraules suplanten el cor en el bombeig de la sang. I les seves proses, poques, contenen totes les remors, les aromes, els somnis i l'enyorança de l'illa. Què us he d'anar a dir que no sapigueu? Volia contar "i això és el que no sé si ja he contat" que un any el poeta celebrava, amb un punt d'excitada emoció, que per primera vegada en la història a Eivissa ja es podia fer un llibre de cap a peus. Servidor em vaig torbar una mica a comprendre l'alta valoració "esdeveniment històric" que el poeta feia d'aquesta circumstància, però, en adonar-me'n, és clar, la vaig compartir. Una illa, un petit món havia assolit un grau aparentment anodí, però realment decisiu, d'autonomia cultural, i això enorgullia en Marià, que és home de cosmopolitisme voraç. La capacitat d'elaborar aquest producte industrial que en deim llibre és una fita essencial en el retrat d'un país. I ara, ja em perdonareu, tot això servidor ho he recordat en recórrer les immenses instal·lacions on ja s'imprimeix el diari Ultima hora. És una cosa seriosa. Suposa una d'aquestes fites que defineixen la capacitat global d'un país, que presenta unes puntes tan esmolades en lo bo i en lo dolent.
La capacitat de comunicar coses s'acaba de multiplicar per un número molt alt. Aquestes maquinotes espanten una mica, sobretot als que les han de pagar, però també és vera que semblen com eines fabuloses per annexionar-nos el futur. Que tot sigui per bé, que aquesta maquinària sigui útil a la nostra gent per il·luminar la realitat, per transitar-hi amb més coneixements, per comprendre millor el nostre entorn, per entendre el món "si és que hi ha molta cosa a entendre" i perquè ens coneguem una mica millor. Tot és qüestió de proporcionar-li les paraules i les imatges adequades. La màquina és gran, eficaç i, al capdavall, innocent.
