I contrariant el tòpic manyucladíssim segons el qual res no és el que sembla, José María Rodríguez valorant l'acte del jutge. José María Rodríguez, senyores i senyors, és el que sembla. O se t'apareix com el que és. I no serà aquí on el descriurem, no fos cosa que faci realitat l'amenaça velada de querellar-se a tort i a dret contra els qui escampen mitges veritats, mitges mentides o... «Això no quedarà així».

Admetent l'altre gran tòpic segons el qual cadascú explica la festa segons li ha anat, les valoracions polítiques de divendres horabaixa. González Ortea assegura que actes com el fet públic despús-ahir fan recobrar la confiança en la justícia. El seu secretari general, pel seu costat, recomana al fiscal que comenci a pensar en la jubilació. Això sí és el que sembla. Per no parlar de l'atac llençat des de la mateixa roda informativa contra alguns mitjans de comunicació. És com si George Bush plantejara públicament prohibir les armes, que fan malet.

Només hi ha una cosa ben segura: en aquest govern, per bé o per mal, no hi ha cap ment privilegiada comparable a la de Goebbels; en el govern a l'ombra popular "una ombra amb foradins i foradots, el sol de Madrid llueix amb força" tampoc. Com a molt, aprenents de bruixots. La culpa, Rodríguez, tampoc no la tenen els jueus. La culpa, tothom ho sap, la tenen els turistes "russos, britànics, alemanys" que no volen pagar ecotaxes. El maleït concepte ens du al segon ídem d'aquest diumenge de setmana divertida. Sisplau, cremin les hemeroteques "tesi propera a la d'algun polític local, sols que modificada: en la formulació original amb les hemeroteques es fondrien redaccions senceres, personal inclòs". Substitueixin-les per fotografies de les cares de la concurrència quan, dimecres horabaixa, els tècnics del govern desmuntaven de la capella del Consolat la taula solemne on s'havia de signar el conveni triomfal govern-IFTO. Potser això també és el que sembla.