Patriotes, a les armes! Seguiu-me: la música contemporània em deprimeix!», cantava al voltant de 1979 un aleshores desconegut Franco Battiato, després d'estavellar-se al mercat en els seus intents de destacar com a músic d'avantguarda. L'italià es defensava del fracàs adduint que no era culpa seva «si existeixen els pèrfids; si existeix la imbecil·litat; si hi ha espectacles amb fum i raigs làser; si els escenaris són plens de gent que es mou»... I no, aquest article no està dedicat a Operación Triunfo, tot i que vull aprofitar l'avinentesa per fer meus els versos de Battiato i aplicar-los a un encontre que just troba la seva dignitat en la feina de José Luis Uribarri. No; més aviat pensava en l'escenografia de la fira turística de Berlín, més coneguda com ITB (Inspecció Tècnica de Barroers). Per segon any consecutiu, l'espectacle ha estat garantit en observar com els hotelers no han modificat els seus moviments de cant i dansa al llarg de dotze mesos («la crisi ja arriba, chachachà; el caos ja s'enfila, chachachà; el govern no ens estima, chachachà; no sap per on se fica, chachachà»), mentre el president Antich ha après a cantar La cucaracha, com ahir suggerí González Ortea: «La ecotasa, la ecotasa ya no puede caminar... ni adelante ni hacia atrás». No em fan gràcia cap de les dues cançons. Els primers han estat venent el fum i els raigs làser d'una crisi que ens arriba de fora; amb un agreujant: pocs dubtam ja que ells han estat els pitjors ambaixadors del turisme illenc al llarg dels darrers mesos, els que més han fet per l'arribada d'una crisi, a més d'haver mostrat una resistència més enllà de tota justificació perquè Hisenda controli els seus comptes (això i res més que això és l'ecotaxa, més democràtica que no ho sembla). El segon ens ha demostrat que Hisenda no som tots, i que un govern feble és presoner dels seus propis missatges. Són grans patriotes: ara arriben els pescadors d'aigües tèrboles.