nubes dispersas
  • Màx: 18.3°
  • Mín: 13.93°
18°

Reflexions després de la batalla

La batalla de Barcelona ha servit per a demostrar-nos dues coses fonamentals: que la capital catalana pot ésser presa per les armes a qualsevol moment tal com desitjava Serrano Suñer i que Sèrbia i Montenegro han aconseguit el reconeixement europeu a la seva independència. Aznar en persona va encarregar-se de fer un lloc a la cimera als presidents respectius, Kostunica i Djukanovic, de manera que deixava ben clar davant els representants dels quinze que l'autodeterminació és un dret consubstancial a tots els pobles, descomptant aquells que Espanya ha anat assimilant en diverses guerres. La vara d'amidar la llibertat varia a banda i banda dels Pirineus, potser perquè la llibertat s'ha d'exercir, en lloc de pidolar-se tal com fa CIU, que s'ha acostumat a arreplegar les quatre garrofes que cauen del garrover. I d'això en diu una victòria. El paper de Pujol, aquests dies de cimera, ha servit per a palesar que el pujolisme ha perdut la capacitat d'encantar el catalanisme. És cert que l'Honorable va repetir com una maquineta que som una nació tantes vegades com vulgueu; però ja ho deia fa trenta anys, i de llavors ençà fins i tot l'aspirina ha canviat de format. Per als catalans, els dies de la cimera han estat dies de desencís. A sobre, el Barça s'ha entestat a demostrar-nos que és quelcom menys que un Club i les seves figures han deambulat sense carisma per la gespa, talment com ho ha fet Pujol "a qui la Unió Europea acaba de fer-li saber que és quelcom menys que un president" per una Diagonal encerclada de barreres i vigilada per policies armats fins a les dents. En una cosa ja som una nació, els catalans. No hi ha nació independent i lliure que no disposi d'unes forces d'ordre públic perfectament ensinistrades per a exercir la repressió. I en aquest aspecte, els mossos d'esquadra ja no són aquell grup d'al·lots que els ciutadans podien escometre amb la familiaritat que s'escomet un guàrdia municipal. D'uns mesos ençà, els mossos s'han atonyinat entre ells per tal d'estar en forma i a l'altura de les policies més contundents, de manera que han arribat a la cimera amb un munt de baixes. Però amb la garantia que estaven perfectament preparats per a netejar el carrer de bascos, independentistes i antiglobis que acudien a les manifestacions amb esperit massoca. Perquè ja em direu a què es pot aspirar girant un cotxe a la Diagonal, si no és a rebre més cops que un matalàs de llana. Tanmateix, els policies de la porra i de la cara tapada, els que fa un grapat de setmanes que no baixen del cavall o els que vigilaven les boques del metro ja em direu per què, tenien dret a demostrar el que saben fer. I ho han demostrat, és clar, encara que la seva contundència en la repressió no ha trobat l'eco esperat en els mitjans informatius. No fa gaire temps, les càrregues policíaques d'aquests dies passats haurien estat notícia de primera pàgina. Ara no, potser perquè ens començam a acostumar a la nova concepció d'Europa: un espai de llibertat, construït des de l'economia del model d'estat neoliberal i sense tenir en compte la pluralitat ideològica dels ciutadans que l'habiten. I un país de països d'aquestes característiques no es defensa amb idees, sinó amb guàrdies. Quan cada nació anava a la seva, Europa era Bertrand Russell, Camus, Jacques Brel, Mastroiani i altra gent que ens arribava a l'ànima. Actualment, la imatge gràfica que simbolitza la Unió Europea ens arriba representada per un grup de senyors que ens prometen una tarja comuna d'assistència mèdica i es fotografien cofois, convençuts que acaben de fer un ou de dos vermells. Hem canviat, per tant, l'Europa del pensament per la de la butxaca. I entre els dissenyadors del nou projecte hi ha els Aznar i els Berlusconi. No sé com pot acabar això.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.