Drogues: cal no tirar la tovallola

Ara bé: que la pàgina que la Conselleria balear té penjada a internet sigui una perfecció "s'entén de model de comunicació social", hi va una bona distància. De perfecta, no ho és: se n'hi falta bastant. Per mi, més tost, s'hi coven, a la pàgina, perills notoris, encara que sigui per vies col·laterals i no produïts deliberadament. Però la pàgina de la polèmica tampoc suposa cap mena d'horrorosa sala ambulatòria "virtual" per aprendre"hi tècniques de drogoaddicció.

Ho tenc ben aclarit, després d'haver"m'ho mirat com crec, modestament, que pertoca de fer"ho: sense la cel·lofana vermella "vull dir passional, distorsionada i còncava" de la política de saló que tan sovint fan els partits, incrustats com estan, no pas en el carrer real "en el cafè, en el passeig, a les cues de l'atur o el cinema, o a plaça", sinó ancorats tossudament en les estovades estores institucionals de la classe política "la bombolla de l'oligarquia", sobretot si, a l'hora de judicar les coses, han de fer el paper d'oposició.

L'altra tarda, amb un terapeuta de Projecte Home, vam estar parlant de la incidència de les drogues, i, és clar, haguérem de fer l'ineluctable comentari sobre l'afer de la pàgina web. Cap dels dos teníem "ni tenim" cap disposició a demonitzar la Conselleria, però vam estar d'acord en tres coses importants "més exactament greus: o a mi m'ho semblaren! Descartada l'absurda imputació de perversitat "ni, molt menys encara, de delicte que aconselli anar a la Fiscalia!", consideràrem, primer, que determinades afirmacions són equívoques, o si més no inexactes i amb poc rigor. Segona, que qualsevol informació, si vol ser responsable i positiva, ha de saber exactament els receptors potencials a què pot arribar el missatge. I tercer, que cap organisme públic mai no pot tirar la tovallola.

Està escrit que «el consum en grans quantitats o durant un temps prolongat pot tenir efectes negatius (...) Però els efectes perillosos són els relacionats amb l'addicció». Idò bé: resulta molt equívoc, perillosíssim, establir una frontera entre graus de consum. Qui hi gosaria? La gent cau en risc des del primer, i la responsabilitat pública demana de vigilar i evitar"ho fins i tot abans del primer tast. Quin polític fixaria el nombre de consumicions per davall de les quals no sutja el perill de l'addicció?

Així mateix, cal acceptar que les advertències que s'hi fan, a la pàgina, de com convé usar les drogues són dades pensades per als casos d'afectats greus. Les teories de la «reducció de danys» són ben certes, i pretenen d'ajudar a eludir, fins allí on és possible, danys encara més dramàtics que agreugin el malalt. Una mica de reflexió, però, diu "o a mi m'ho diu, benentès" que són «consells» que no sembla adient que siguin subministrats per vies de comunicació indiscriminades, sense un mínim de garanties d'identificació del receptor. Fer"ho per internet, que és un canal obert, ni assegura que els «enganxats» greus siguin seguidors de la navegació informàtica per als seus hàbits drogodependents, ni "allò que sembla pitjor" ningú no té seguretat que dits «consells» no són llegits també per adolescents irresponsables i agosarats que hi veuen maneres d'accedir a usos «segurs» de les droga. Tot plegat, el pitjor és posar una sola línia que suposi que havem tirat la tovallola. Ni per als supòsits més esfereïdors convé cap concessió que digui: com que vostè està boni bé desnonat, almenys vagi en compte amb les agulles. A no ser que hom pretengui formes de «ben morir». Açò seria, però, un altre debat moral.