Quan jo era molt nin, potser cinc o sis anys, tenc el record molt viu d'un dia de primavera que un bon esbart de sineuers, inclosos mon pare i ma mare i jo, llogàrem la camiona de Maria de la Salut, la que diàriament recollia els mariandos de l'estació del tren i els duia a ca seva, «El Rayo» li dèiem, i un diumenge de primavera anàrem de pancaritat al monestir de Cura. Devia ser festa grossa perquè es manté ferm i durador com mànec de cullera dins la meva memòria la gran gentada que hi havia, els inacabables sermons, càntics diversos. Però sobretot, i mirau si ho era menut, jo, també record la veueta tremolosa d'una velleta endolada i baixa d'estatura física, que havia fets uns versos a un roser de tot l'any que hi havia sullà, i pel que es comentava, hi era des dels remots temps del beat Ramon Llull. El roser, no, la velleta. Es tractava de la senyora Maria Antònia Salvà de s'Allapassa de Llucmajor, que n'era molt afectada en això de fer amigues les paraules, perquè conformassin versos. Com si fos ara, tu. Així com també record que baixàrem per un camí en el tombant de ponent del puig, que duia a una insinuació de cova i a una estàtua de lo foll Ramon tamany natural i amb cara d'esperitat. I que un senyor molt arreglat, amb posat de posseïdor de la veritat més absoluta, ens va dir que dins aquella cova menuda s'hi aixoplugava el beat a les nits fredes d'hivern i els dies de neu o pluja. I que si ho reparàvem bé, d'una mata que hi havia avinent, les fulles compareixien des d'antuvi amb unes retxes com de rovell, que aquell home de la corbata digué que es comentava que podrien ser signes aràbics, missatges subliminals, doncs Ramon Llull també la sabia aquesta llengua, perquè l'havia apresa per anar a convertir moros. Cosa que molta gent no posà gens ni mica en dubte, el miracle aquest, fins al punt que tothom volgué dur"se'n un brotet de la "mata escrita", que restà ben despullada, la pobra. La gent era molt crèdula, llavors, per a bé o per a mal.
Tot això ho recordava el passat diumenge dia 10"03"02, mentre passejava i feia una mica de temps per entrar al menjador del restaurant que hi ha allà dalt, a Cura. Es tractava de l'anual diada de companyonia d'un bon centenar d'artillers del "91". I les parelles corresponents. I missa solemnial. Gloses a lo darrer de tot del dinar, quan el cava ja ha envermellit les galtes, ha afluixat les gorgues i ha tret punta a l'enginy més primari.
Com cada any, i ja en fa deu, escenificam la bella litúrgia de l'acostament entre persones que, en cas de conservar cabells, tots ja grisegen ferm. Enguany, entre les coses que anaven de boca en boca, damunt fulla com aquell que diu, eren, primer de tot les 24 hores nedant del fill del nostre company artiller, en Vicenç Torres Torres. Tots comentàvem el mateix: és un atleta tan fort i mentalitzat que s'han de treure el capell. I el mirall exemplificador del seu esforç. Una abraçada, fill, que seguesquin els èxits. I l'enhorabona als seus pares també, per la part que els toca.
Després, una altra nota molt emotiva la donà l'assistència per primera vegada de Joan Jover i Domínguez. Va fer un parlament sentit i amb molta pólvora, que és el que li pertoca a un artiller. Altres anys no havia pogut assistir, però sempre enviava una nota perquè fóra llegida. Home culte i d'idees clares, ens va saber confirmar que no endebades l'apreciàvem abans de conèixer"lo personalment. Al manco jo. Benvingut a rotlle, Joan.
Al darrer de tot, vaig fer una xerradeta amb un altre, que em va demanar per favor no digués el seu nom, i recordàrem quan anàrem a fer tir de canó antiaeri a Cap de Pinar. Horabaixa i soterranis del polvorí. Havíem de disparar l'endemà els 8'8, uns excedents de la segona guerra mundial ben poc de fiar, tant canons com munició, que tenien un retrocés bestial, semblava que es desmuntava la màquina en peces. Bé idò, els projectils que ens havien de divertir el dia següent duien espoleta de temps. I ja ens tens a una dotzena de nosaltres allà baix, bombeta de 25W. regulant, tic"tic"tic, acollonadíssims.
Sí, em podeu ben creure (i potser per això mateix l'amic no vol que l'identifiqui aquí i ara): les ventositats molt sovint no anaven soles. Paraula. Gabriel Florit, escriptor.
