algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:
10°

Sense matisos

Vivim uns temps difícils per a la reflexió, les valoracions ponderades i l'equanimitat. El discurs polític és pobre i sense matisos. La complexitat de l'equilibri fa nosa. La conciliació i l'equidistància destorben. I, per molt que la realitat castigui les opcions extremes, la demagògia no troba traves per fer-les avançar. Mayor Oreja, que de ministre de l'Interior intentava la solució estrictament policial al problema del secessionisme basc, va anunciar que, si ell guanyava, ETA s'acabaria. No hem pogut comprovar el vaticini, però sí el d'un polític amb un programa similar i una promesa idèntica: Isaac Sharon va guanyar les eleccions perquè va assegurar que era la millor opció per aconseguir la pau amb els palestins. Això ens permet endevinar com hauria anat el País basc si hi hagués guanyat el PP. En el fons, tot això no és només un problema polític, sinó que també té aspectes culturals i intel·lectuals. A tots ens molesta allò que no comprenem, i quan aquells que governen van justets d'enteniment tenen fòbia a les solucions difícils (que són, però, sovint les úniques possibles). De fet, moltes vegades el problema és que només saben contar fins a dos. «Estàs amb mi o estàs contra mi», és el corol·lari que assumeixen aquestes ments rudimentàries. I, davant un conflicte, la guerra és la solució que tenen més avinent. El dualisme (el bé i el mal, cel i infern, déus i dimonis, ying i yang...) és una manera senzilla i primitiva d'interpretar la realitat. El País Basc soporta el debat entre dues mentalitats duals: la del PP i la d'ETA. D'aquest debat, les dues opcions en surten reforçades. En canvi, el PSOE i IU, o el PNB i EA, representen els matisos, i per això són atacats amb més virulència que el propi enemic declarat. A ETA li fa més nosa un Ernest Lluch que un Aznar. I ETA mira d'eliminar les noses. Aquestes mentalitats senzilles s'identifiquen amb la lògica dels militars i no veuen la diferència entre pau i victòria. Com Franco, que l'any 1964 va decretar la campanya «25 años de paz» i va ser corregit per l'abad Escarré a Le Monde: «No han estat vint-icinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria». Les reflexions morals i intel·lectuals de l'abad de Montserrat eren més subtils que les de Franco i tota la seva cohort. Catalunya dóna aquestes figures sensates i equànims perquè té tradició en això de conviure en la discrepància, la negociació i el pacte. Per això, la pressió d'Aznar damunt CiU i el mateix PSC (amb el tema de l'Ebre, per exemple) incomoda i afligeix la ciutadania catalana. Tant CiU com el PNB tenen una militància amb zones comunes amb el PP (l'empresariat, per exemple), però el PP no admet aliats discrepants i els obliga a creure, com fa CiU, i si no creuen els declara la guerra, com ha passat amb el PNB. El petit fracàs balear del PP en la darrera formació de govern té el mateix origen: molts de militants d'UM tenen coses en comú amb els del PP, i en el seu moment varen governar junts plàcidament, però UM introduïa un matís diferent en la coalició, i això era inacceptable. Per tant, declaració de guerra. El problema dels polítics molt elementals que declaren guerres és que ignoren una complicació possible que els professionals coneixen bé: que les guerres també es poden perdre. I el PP, de moment, contra el PNB i contra UM, les ha perdut. No va gens bé dividir el món en bons i dolents. Viure és complicat i conviure és transigir i pactar. Els problemes del president Bush amb els seus aliats europeus són d'aquesta mateixa naturalesa. Des de l'acord en la defensa d'uns valors occidentals com la democràcia i els drets humans, Bush no admet que Europa el trobi una mica tarat. I és que, com he dit abans, molts de problemes no són de discrepància política, sinó d'educació i de mentalitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.