Els himnes es poden dividir en dues grans categories: els dictats des de l'orgull i els murmurats des de la rancúnia, sense que ambdues categories siguin incompatibles. En altres paraules: n'hi ha que són aduladors del cantant; n'hi ha que adulen allò que el cantant pot arribar a ser; i n'hi ha que recomanen que hom s'acostumi a ser un mindundi. Coneixem cançons plenes d'amor propi, com l'alemanya que reivindica una Deutschland über alles (Alemanya sobre tot i/o tots); o la nord-americana, en què es recorda els ciutadans que viuen a la Home of the brave and the land of the free, la llar dels valents i la terra dels homes lliures. La Marsellesa convida a la revolta, però partint de la premissa que le jour de gloire est arrivé, la qual cosa és ben reconfortant. Els catalans no són tan optimistes, de manera que asseguren que la seva terra «tornarà a ser rica i plena», acceptant en conseqüència que ara són més aviat pobres i mancats. També l'himne de Mallorca, el bell poema La Balanguera, incideix en aquesta línia maniacodepressiva, però amb referències directes a la mort futura i a la necessitat de ser pacients. És un himne a la capacitat de romandre callats, esperant l'oportunitat adient. No és massa optimista, no; més d'un hoteler s'estimaria més la cançó de Los Javaloyas sobre el «Paraíso del amor»... O «Paraíso de la crisis»?