En el moment d'escriure aquestes ratlles només conec alguns detalls escadussers de l'esborrany de la llei de qualitat de l'educació, que ha estat presentat per la senyora ministra de la cosa a les corresponents conselleries de les comunitats autònomes, però no n'he de menester gaire més per saber del cert que, tanmateix, aquesta és una llei que si és que serveix per a alguna cosa, només servirà per introduir encara més confusió i desànim en el deteriorat panorama escolar actual. Per si encara hi ha algú que no sàpiga de què els estic parlant quan em referesc al deteriorat panorama escolar actual, poden fer boca tot llegint el llibre Petita crònica d'un professor a secundària de Toni Sala, publicat per Edicions 62 i que sembla que s'està convertint en un èxit editorial, amb traducció al castellà inclosa. M'han dit, de bona tinta, que la que jo considerava crua realitat que mostra aquest professor de català d'un institut d'una ciutat turística de la Costa Brava, és una versió molt suavitzada del que està passant de debò avui a les aules i centres de secundària i batxillerat d'aquest país. La «solució» que propugna la ministra a través d'aquesta llei parla de fer itineraris, de fer repetir curs a partir d'un determinat nombre de matèries suspeses i, ben curiosament, per cert, reinstaura una revàlida que només es diferencia de la denostada selectivitat en el fet que tendrà una prova d'idioma estranger oral i que ja no es farà a la universitat, la qual cosa, si sumen vostès dos més dos, tenen en compte que les notes obtingudes durant el batxillerat també fan mitjana i que seguirà servint per l'accés a la universitat, els indicarà quin sector educatiu és el que s'escaparà de qualsevol control objectiu i homologació, ja que abans, tots els alumnes, tant els de instituts públics com els de centres privats passaven pel mateix sedàs. Així la supressió de la selectivitat, sembla que només haurà estat la supressió de la participació de la universitat en tot el procés. Però tot això són detallats de no res que, vull insistir, no s'acosten ni d'enfora, al problema essencial de l'educació avui i que si m'ho permeten, es pot resumir amb una frase lapidària que repetesc ja fa estona: «Estem fent servir continguts i metodologies del segle XIX per educar i formar al·lots que han de viure en el segle XXI». Aquesta és l'òptica que cal adoptar a l'hora de llegir i entendre aquestes informacions i reportatges que ara s'han posat tant de moda sobre el que saben i no saben els nostres escolars. També fa estona que és sabut que el model escolar actual, possiblement ben adaptat a la societat industrial, no té en compte per res els canvis que ha experimentat la societat: abans més del noranta per cent de la informació que rebia un adolescent en edat escolar li venia de l'escola i només l'escadusser deu per cent restant venia d'altres fonts. Ara aquesta proporció està gairebé invertida i la informació que ve de l'escola amb prou feines arriba al vint o trenta per cent.
Resulta desesperant que en aquest moment en el que tots els governs de la Unió Europea s'omplen la boca de parlar de la Societat del Coneixement, aquests mateixos governs no escoltin les veus, molt més autoritzades i reconegudes que la meva, i que avisen de la necessitat de prendre en consideració aquests canvis. És el cas, per exemple, de Manuel Castells qui, en el seu darrer llibre La galàxia Internet, avisa que «... no hi ha una reestructuració més fonamental que la del sistema educatiu. I el cas és que pocs països i institucions se l'estan plantejant realment perquè, abans de començar a parlar de tecnologia, a reconstruir escoles i a reciclar els professors, necessitem una nova pedagogia, basada en la interactivitat, la personalització i el desenvolupament de la capacitat d'aprendre i pensar de manera autònoma. Ensems, cal reforçar el caràcter i refermar la personalitat. I aquesta nova perspectiva educativa constitueix encara un territori verge». Em poden ben creure que la llei de qualitat de la senyora Castillo no toca ni un pèl d'aquesta virginitat. Sisplau, no hi perdem més temps i comencem a fer feina allà on toca. Tots ho hem de menester.
