Tenim massa propensió a fixar"nos en la firma dels quadres. Si
trobam a un cantó la signatura de Miró "posem per exemple", sembla
que automàticament ens trobam davant una gran obra, davant una obra
de gran valor artístic (no diguem ja crematístic), encara que sols
es tracti de la prova d'un color d'un gravat, en la qual tot el que
hi puguem veure sigui merament una línia o, fins i tot, sols un
punt, perduda la línia o perdut el punt en una immensitat de blanc.
Realment, no tenim, doncs, més que això "una línia, un punt" però
és ben igual: tenim la firma de l'artista important, que és molt
més important o que és el més important. Així, una signatura com la
de Miró pot justificar qualsevol cosa.
Aquest problema "perquè, certament ho és" de valorar l'obra més
aviat automàticament o mecànicament en funció del seu autor i no,
viceversa "com hauria de ser" no passa sols en les arts plàstiques.
Per descomptat, i dissortadament, més o manco el mateix succeeix en
l'escriptura. Pareix com si fos l'autor el que donàs prestigi a un
llibre, en lloc de ser al revés. L'arrel del problema "o una de les
arrels principals" pot trobar"se en la indubtable dificultat del
lector per a centrar"se en el text que llegeix, fent abstracció de
les connotacions que li puguin suposar les circumstàncies de
l'autor, el qual podrà ser tant com es vulgui el pare de la
criatura però que tampoc, tanmateix, no és part integrant de l'obra
sinó que, a la pràctica, una vegada aquesta realitzada, veu els
toros tan des de la barrera com qualsevol altre lector, amb l'única
diferència que aquest segurament es trobarà a major altura en les
grades de la plaça i no exactament en la localitat més cara, però
res més.
Tot això tal vegada és especialment així en el cas de la parenta
pobra, de la poesia. Perquè hem de reconèixer que la seva pobresa
ve condicionada també per la dificultat de lectura específica que
li és consubstancial. Llevat d'algun cas quasi miraculós de
transparència i senzillesa, l'escriptura poètica podem bé dir que
resulta sempre més densa "gairebé per obligació" que aquella
escriptura que, tot volent"se literària, no pretén res més que
narrar, descriure o exposar, que per altra banda ja és prou. Perquè
un text de la parenta pobra sempre tendrà una pluralitat de sentits
"com si diguéssim una pluralitat de capes de sentit" i, en
qualsevol cas, normalment la seva lectura mai no resultarà
estrictament unívoca, com seria el cas en un text científic.
Una conseqüència d'aquest estat de coses és que, massa sovint,
tenim una certa tendència a hipervalorar la figura del poeta "quan
tenim alguna apreciació per la seva obra", a «inflar"la» d'alguna
manera, a convertir"la en una mena d'heroi apelagós o fins i tot
enfitós, oblidant una mica que, en darrer terme, la vàlua de
l'autor serà sempre una conseqüència del valor de la seva obra, i
no al contrari.
Això ens porta a assenyalar que l'autor "més conscient que ningú
de les seves limitacions" pot arribar eventualment a sentir"se més
aviat incòmode davant els elogis d'altri. Perquè un practicant de
la parenta pobra amb cara i ulls escriu per necessitat, no per
vanitat. I, en darrer terme, no creu gaire en rànquings, escalafons
ni cànons acadèmics o altres. Al cap i a la fi tot poeta "i tot
artista" no competeix realment més que amb ell mateix. La seva
feina és massa personal perquè pugui ser d'una altra manera.
Conseqüentment, les comparacions no sols és que siguin odioses, és
que resulten del tot inadequades.
Així, quasi podríem concloure que els elogis els podem reservar
per a les obres. L'autor no és més que, eventualment, un servidor
d'aquestes obres, més o manco fidel i més o manco afortunat. En
qualsevol cas, l'elogi que sempre agrairà més serà el de l'obra. En
definitiva, l'autor no es pot complaure mai en ell mateix. De fet,
ni les seves obres més reeixides el complauran al cent per
cent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.