L'ofensiva de l'exèrcit israelià contra les posicions palestines ja arriba a límits insuportables per a qualsevol sensibilitat democràtica i que creu en el respecte als drets humans. Dotzenes de morts cada dia provocats, sovint, per armament ultrasofisticat provinent dels Estats Units i entregat al govern de Tel Aviv contra milicians palestins mal equipats, així com els atemptats suïcides dels islamistes més radicals no anuncien una altra cosa que més sang i destrucció. I el més preocupant és que el primer ministre israelià, Ariel Sharon, es troba més segur que mai en el seu posicionament de falcó que, sense cap mirament, envaeix poblacions i s'endu per endavant tot el que li dóna la gana. On és el Dret Internacional davant aquest drama? Per què roman callat el tribunal de La Haya? Per què la Unió Europea mira cap a una altra banda? I, sobre tot, perquè són tan tímides les queixes de George Bush, el gran subministrador d'armes de les forces armades sionistes? Aquestes són les preguntes que s'han de respondre abans de pensar en plans de pau que, com passa sovint, acaben essent paper mullat abans que s'intentin dur a la pràctica.

La realitat és que després dels atemptats suïcides a les Torres Bessones i al Pentàgon l'establishment i el potentíssim lobby jueu dels Estats Units estan en situació de guerra no declarada. Ja no creuen en cap altra sortida que no siguin les armes. Han arribat a la conclusió que l'única manera d'apaivagar el radicalisme islamista és derrotar als palestins. Pensen que sense mig segle de conflictes a les voreres del Jordà no existirien ni Bin Landen ni els comandos suïcides, i tenen decidit assolir aquesta victòria. I Europa calla perquè la seva dependència de la gran potència és total, absoluta i, de moment, quasi servil. Qualsevol altra raonament o visió del que està passant és reduccionista del problema. Ens trobam davant un context que només du a una solució final: vencedors i vençuts, igual que a les conflagracions anteriors a la Declaració Universal dels Drets Humans. Desgraciadament, l'11-S acabà amb la bona voluntat de molts, començant pels líders europeus. L'única referència vàlida d'aquest començament de segle és la guerra, per trist que sigui admetre-ho.