Quan els republicans mallorquins anaren abandonant les presons i els camps de concentració de l'Illa, cap a la fi de la guerra i fins ben entrats els anys quaranta, ingressaren en una nova presó, més baldera però tanmateix sinistra, anomenada España. A més d'esser-los embargats els béns, pagar multes, perdre els drets civils i treballar sovint com a esclaus, els nostres presos van ser condemnats a una llarga pena d'humiliació i silenci. La guerra havia acabat, però no els assassinats: entre 1939 i la primeria dels anys seixanta, el règim va matar més de 40.000 presos polítics, una xifra que deixa petit el remolí repressiu del nazisme de preguerra i encara més el del feixisme italià. Els supervivents acostumaren l'oïda a les descàrregues rutinàries de la fuselleria, de matinada, i aquells esclafits els acompanyaren tota la vida. Han passat els anys, i aquells lluitadors han estat rellevats per una generació que no ha estat capaç de dissenyar un estat generador de llibertats de bon de veres, ni tampoc, acabat el renou de sabres, de dur el franquisme davant el tribunal de la Haia.
Potser paga la pena recordar que els crims contra la humanitat no prescriuen, i que per tant els botxins del franquisme poden comparèixer a la Haia, de la mateixa manera que ho ha hagut de fer Milosevic i per ventura ho farà Radovan Karadzic. Molts estudiosos de la barbàrie han assenyalat les semblances que hi ha entre els militars espanyols sublevats el 1936, els militars serbis que assolaren Bòsnia ara fa pocs anys i els milicios argentins dels anys vuitanta. Els plantejaments i els mètodes d'uns i altres eren gairebé idèntics. Hi ha, però, una diferència lamentable: molts botxins argentins, i alguns de serbis, han passat pels tribunals... però els feixistes espanyols han romàs impunes, i tota una classe política en ple s'ha conjurat per no dir ni fer res que els pugui molestar. I aquí els tenim: Ramon Serrano Suñer gaudint plàcidament de la seva jubilació, com si res no hagués estat; o don Manuel Fraga, que ara presideix una Comunidad Autónoma, o els hereus de Luis Carrero Blanco, que cobren indemnitzacions de l'Estat.
Enguany, ara que s'acosta el 14 d'abril, volem recordar els presoners republicans de Felanitx (i, per extensió, de Mallorca) i agrair-los el seu compromís per la llibertat. El dissabre 13 d'abril, a Son Colom, els homenatjarem en el decurs del Sopar per la República 2002. Sabem, però, que només hi ha una manera justa d'homenatjar-los, que no té res a veure amb indemnitzacions ni actes públics: dur els responsables vius del franquisme al tribunal de la Haia, jutjar-los i condemnar-los pels seus crims.
