Algú recorda quan les obres de Palma es feien escalonadament i no amb aquest frenesí que sembla que arriba el dia del Judici? Algú recorda quan una persona podia treure el ca a passejar, o una tia una mica impedida? Algú recorda quan es podia caminar en grup per les voravies ciutadanes, mirant mostradors? Algú recorda quan a Palma la cosa més característica no era la pols o el fang de les obres? Algú recorda quan la ciutat tenia els renous habituals, cotxes, motos, persones que xerren o canten?
Si algú ho recorda, és que té la memòria molt llarga. De mi puc dir que en conserv, d'aquells temps, uns records borrosos que em remeten a una idea vaga de ciutat tranquil·la, passejable, a estones encantadora.
Ara és molt difícil, ja, imaginar una ciutat en la qual els vells, les criatures, els adolescents i els joves, homes i dones, puguin moure's tranquil·lament pel carrer, una ciutat en la qual per travessar una avinguda no hagis de fer una marató plena de perills físics i una desagradable sensació de pèrdua de llibertat de moviments. Crec que tots pensam que això no s'acabarà mai, perquè no n'acaben una quan ja n'han començat tres més. I ara, que han descobert la bicoca del sòl públic posat provisionalment"per"sempre en mans privades, els pàrquings com si diguéssim, ara ja farem bé abandonant tota esperança, renunciant a qualsevol il·lusió relacionada amb una redempció de la ciutat. Això, almenys, mentre governin els que ara governen. Veuríem si un dia els ciutadans els enviassin on, a judici de molts, es mereixen ser enviats.
Però, tot i que és molt mal de fer imaginar la ciutat una vegada recuperada la normalitat, fins on això sigui possible, quina normalitat ens trobarem, amb quina ciutat ens les haurem d'haver? Perquè ara, amb tanta barrera, tanta excavadora, tanta grua, tanta cosa que no podem veure, no sabem quina ciutat ens fan realment. Ens preguntam què en pot sortir, de les obres, del renou i la porqueria que s'alça darrere d'aquest envelat.
Però, de la ciutat que de tot plegat pugui eixir, en tenim indicis, fragments de ciutat que guaiten aquí i allà, com estranys oasis de pau enmig d'un paisatge de ruïnes durant i després d'una guerra.
I aquests indicis són d'allò més inquietants. Basta que mirem carrers i places que ja es donen per reformats (fins que una màquina els torni a treure les butzes en l'aire, o sia que els torni al seu estat natural). Idò bé, aquests metres de carrer, aquestes placetes tenen una cosa en comú, i és que ho tenen tot en comú. S'entén el que vull dir? Que totes les placetes són idèntiques, que les reformes dels carrers es duen a terme seguint un parell molt curt de models.
Hi ha dues explicacions possibles, d'entrada. Una, que els que estan darrere aquestes operacions desconeguin la història de la ciutat, i no sàpiguen, per tant, que cada carrer i cada plaça era com era per unes determinades raons, que ara s'esborren una darrere l'altra. Una segona explicació podria ser que aquests propagadors de la uniformitat urbanística coneguin la història però en tenguin una concepció que n'excusi el manteniment del testimoni.
Ignorància o incúria, si algun dia els ciutadans treuen les corretges i encalcen els governants municipals fins a la mar, si algun dia s'acaben les grans obres innecessàries de la ciutat, aquesta, un cop desempaquetada apareixerà davant els nostres ulls com un conjunt de carrers molt igualosos, com unes placetes copiades una de les altres i viceversa, una ciutat que aquests governants hauran volguda tan neta que ens l'hauran deixat asèptica, sense empremtes d'un passat que desconeixen o menyspreen. I la memòria ciutadana se n'haurà anat definitivament en orris.
