Supòs que es tracta més aviat d'una paranoia que de la realitat subjectiva en la qual vivim, però darrerament em sento una mica tota sola, sembla que pràcticament tot el que m'envolta és propens a mostrar una profunda tendència a la curtor. Convindran amb mi que aquesta tendència ja fa molt temps que en l'àmbit polític s'ha consolidat i fins i tot està creant escola. Jo em declaro absolutament incapaç d'establir un rànquing tipus; qui ho fa pitjor, qui fa més promeses per minut, qui li posa més... perquè estic desbordada amb tantes candidatures. Encara així, quan em plantejo fer una escala que mesuri els diferents graus de curtor em sorgeixen dubtes seriosos, se'm fa difícil resoldre la pregunta: qui és més curt, el qui ho és o qui sabent que aquell ho és el vota, li paga un sou i deixa que el representi políticament? La resposta no és gaire complicada.

Com en la societat política la cosa és òbvia i una mica avorrida me'n torn a l'àmbit civil i és quan els torn trobar, ocupant llocs de responsabilitat i de suposat alt rendiment, organitzant reunions, grans plans i perfeccionant el seu tercer o quart idioma. És impossible saber com poden accedir i, sobretot, mantenir les seves feines però la veritat és que ho fan i una ja no sap si també és, o acabarà essent com ells. Una de les poques coses que em varen mostrar a la Universitat és que la curtor està manco acceptada que la lletjor, qualsevol pot dir tranquil·lament surt amb una persona que no és gaire maca però difícilment reconeixeria en públic que viu amb una persona una mica curta. Després perquè diguin que vivim esclavitzats pel físic, cada dia se'm confirma la predicció que fa uns dies em va fer una amiga: Això és la invasió dels ultracurts.