Ferran Aguiló

Què s'han pensat aquests?

Ferran Aguiló06/03/02 0:00

De la reunió de demà hi ha un caramull de variables possibles i dues constants inamovibles. De variables en coneixem algunes, en suposam d'altres i encara ens poden sorprendre amb més. Des de l'ajornament de l'entrada en vigor de l'ecotaxa fins a la creació d'un fons, passant per la ruptura de la monolítica unitat de les associacions de propietaris d'hotel i tot un ventall de monedes de canvi i cartes amagades. Les constants són molt més planeres i allunyades d'anàlisis i conjectures. No sé quina posar en primer lloc i vos deix triar l'ordre, perquè no sé si serà un entrebanc més definitiu la seguretat que aquest Govern cobrarà l'ecotaxa, i només acceptarà canvis en el com, quan i per què, o la certesa que al capdavant de la Federació Hotelera hi ha persones que no es mouen per interessos empresarials, ni en tenen. Difícil papereta; triar "vull dir", perquè treure'n aguller d'aquest merder aviciat per interessos externs sembla més que difícil: impossible.

Ens queden poques hores per saber la crònica d'aquest capítol del culebrot Què s'han pensat aquests? i n'hi ha molts que donaríem cinc cèntims per saber què es cou en els quarters generals dels dos bàndols en declarada guerra. Sopesar riscs, valorar actituds, avaluar derrotes, dissenyar imatges i moltes més accions són necessàries perquè, arribats a aquest punt d'enfrontament histèric, s'hi juguen molt. El president Antich juga amb l'avantatge de fer-ho a casa i recolzat per milers de vots i alguns devots; a més de tenir la informació de primera mà i a mà, inclosa la quasi secreta reunió amb l'ambaixador alemany, dilluns passat a Madrid (què es digueren?). Els propietaris d'hotel guanyen en el vessant informatiu perquè generen males notícies que sempre són més notícia, fins i tot quan passen de subjectives apreciacions a objectives dades per incert encanteri, però per guanyar en el terreny social haurien de fer fora treballadors i això seria una autoimmolació dels seus negocis. Difícil, però no impossible.

A les assemblees dels anys 70 era comuna la pràctica d'exigir la definició del que s'aixecava a parlar. Aquesta iniciativa era criticada, però molt pràctica: servia per saber què es jugava aquell que amb el seu parlament ens podia aficar a tots en un embolic. El senyor Font té el mèrit d'obligar a definir-se els seus adversaris i, a més, ficar-los a ells en un bon embolic. El PSM no tenia cap necessitat de votar a favor dels camps de golf ni en contra ni res per l'estil, però cridà vull! quan el popular els envidà. Sembla com si cada dia, i per diferents motius, tots els integrants del Pacte fossin obligats a fer pública la seva adhesió i allunyar qualsevol nigul de traïdoria, encara que soni a simple desviació.