Hi ha un vell acudit que juga amb alguns dels estereotips atribuïts als indígenes de diferents estats europeus per tal d'aconseguir una representació concreta, encara que apòcrifa, de les diferències entre el cel i l'infern. Si fa no fa, i d'acord amb aquest acudit el qual no sé si avui seria considerat políticament incorrecte, al cel els policies són anglesos; els mecànics són alemanys; els cuiners són francesos; els banquers són suïssos, i els amants són llatins (espanyols o italians, tant fa). Per contra, a l'infern, els policies són alemanys, els cuiners són anglesos, els mecànics són francesos, els amants són suïssos i els banquers són llatins (és a dir, espanyols o italians, ja em perdonaran la insistència). Aquesta contarella, la qual per una d'aquelles ironies de la vida em va ser explicada per un nord"americà, em va venir a la memòria mentre observava ben sorprès la quantitat de cotxes dels anys cinquanta i anteriors, que en un estat de conservació més que acceptable, omplen els carrers i avingudes de l'Havana. Aquests magnificents «haigas»: Chevrolets, Cadillacs i vés a saber què més, comparteixen i discuteixen amb tota casta de bicicletes, motos amb i sense sidecar i peatons, els atrotinats i ben peculiars espais disponibles d'aquesta bella i castigada ciutat, i constitueixen, per damunt de qualsevol altra cosa, un monument a l'enginy dels cubans, en el sentit més pur de la paraula. Ensems, són una mostra ben palpable de la seva capacitat de resistència i d'adaptació a unes terribles condicions de vida, motivades en gran part, per un absurd i anacrònic bloqueig econòmic nord"americà. N'hi ha tants, i alguns són tan espectaculars, que no em vaig poder estar de demanar, a tort i a dret, com podien mantenir en marxa aquelles autèntiques peces de museu sense tenir a mà els recanvis escaients, una mancança que, en aquesta part del món, faria impossible qualsevol tasca o propòsit de manteniment. La resposta, contundent i senzilla, va ser sempre la mateixa i venia a explicar, pam envant pam enrere, com es pot fer virtut de la necessitat. M'explicaven, amb orgull no gens dissimulat, que molts ja havien canviat els motors, d'altres es fabricaven les peces ells mateixos o n'adaptaven de cotxes russos, molt més avinents, però no tan apreciats. En resum, una màgica combinació d'habilitat artesana, d'una gran voluntat de supervivència i d'una esplèndida dignitat.

Està clar que la Cuba que jo he vist no és, ni de bon tros, la mateixa Cuba dels impresentables aquests que ocupen espais i més espais a les revistes del cor o d'aquests altres que no se'n poden estar de parlar"ne amb mitges rialles i somriures de complicitat malsana quan hom els explica que hi ha anat o que té previst anar"hi. Més aviat és la Cuba de la Universitat de Camagüey, per exemple, en la qual per una població universitària de mida similar a la d'aquí, la seva connexió a internet, que en tenen, és d'una capacitat equiparable a una quarta part de la que proporciona qualsevol connexió ADSL domèstica. És també una Universitat, així amb majúscula, on la necessitat ha accelerat la desaparició del paper com a suport per als textos escrits, sense cap necessitat de filosofar sobre aquesta desaparició. En tenen tan i tan poc de les dues coses, textos escolars i paper en blanc, que no els ha quedat més remei que digitalitzar la majoria de llibres i habilitar un estricte horari d'accés als pocs ordinadors que tenen per tal de facilitar la tasca discent i docent d'alumnes i professors. I malgrat aquestes dificultats, tots tenen unes insuperables i admirables ganes d'aprendre i aprenen.

Per acabar, no vull dir que l'altra Cuba no existeixi, però jo n'he vist una de ben diferent. Els universitaris de Camagüey, per una banda, i els sorprenents «haigas» de l'Havana, per l'altra, em varen deixar ben clar que, si podia triar, al meu cel ideal, els mecànics serien cubans. Vagi per ells.