L'apoteosi dels comissaris?

L'exposició «Darrera escena», organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Balear i de l'Ajuntament de Palma, que ara pot veure's i «meditar-se» o sospesar-se (de fet, fins i tot llegir-se) "perquè de cap de les maneres no basta sols amb veure-la" al casal Solleric, amb la gairebé imprescindible ajuda del seu gruixat catàleg, pretén esser un testimoni de la projecció internacional dels artistes plàstics catalans durant la dècada dels noranta. Però també pot entendre's o interpretar-se " estudiant degudament l'esmentat catàleg, que ens sembla un component o integrant més de l'exposició, gairebé indispensable per a copsar de què va la cosa " com una mena de cant entusiàstic a la major glòria dels que resulten ser els nous protagonistes d'aquesta «darrera escena», que no són altres que la nova raça dels comissaris de les exposicions organitzades o patrocinades per les administracions públiques "com és ara el cas", que resulten ser els qui realment tenen la pella pel mànec, no sols per ser els qui decideixen quins són els artistes dignes d'esser convidats a participar sinó, fins i tot "i ja és tot quan es pugui dir" els qui dictaminen quines idees, teories o quina filosofia de l'art resulta pertinent i políticament correcte (culturalment acceptable) a hores d'ara. Fins al punt que ja hi ha algun artista que aspira a deixar la seva subordinada condició i passar a esdevenir un nou membre de la superior raça dels comissaris. Tal és, en efecte, el cas de Francesc Torres que, l'any passat, va muntar a Barcelona la seva «darrera exposició» per a escenificar el seu acomiadament com a artista i l'anunci del seu imminent «renaixement» com a comissari d'exposicions o agent "més aviat superagent" i teòric cultural del món de l'art, nou paper o rol segurament molt més interessant i decisiu. Perquè tot s'està redefinint i, a partir de la postmodenitat, el que ha de privar aquí i a Sebastopol, és la concepció de l'obra "o de la sèrie d'obres o, encara, de la work in progress sense límits de cap tipus" part damunt la mera anècdota de la seva realització. Així és com, dins unes arts plàstiques cada vegada més entremesclades i barrejades, és el vídeo la que ens dóna una major rendibilitat, l'estrella de la troupe.