L'exposició «Darrera escena», organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Balear i de l'Ajuntament de Palma, que ara pot veure's i «meditar-se» o sospesar-se (de fet, fins i tot llegir-se) "perquè de cap de les maneres no basta sols amb veure-la" al casal Solleric, amb la gairebé imprescindible ajuda del seu gruixat catàleg, pretén esser un testimoni de la projecció internacional dels artistes plàstics catalans durant la dècada dels noranta. Però també pot entendre's o interpretar-se " estudiant degudament l'esmentat catàleg, que ens sembla un component o integrant més de l'exposició, gairebé indispensable per a copsar de què va la cosa " com una mena de cant entusiàstic a la major glòria dels que resulten ser els nous protagonistes d'aquesta «darrera escena», que no són altres que la nova raça dels comissaris de les exposicions organitzades o patrocinades per les administracions públiques "com és ara el cas", que resulten ser els qui realment tenen la pella pel mànec, no sols per ser els qui decideixen quins són els artistes dignes d'esser convidats a participar sinó, fins i tot "i ja és tot quan es pugui dir" els qui dictaminen quines idees, teories o quina filosofia de l'art resulta pertinent i políticament correcte (culturalment acceptable) a hores d'ara. Fins al punt que ja hi ha algun artista que aspira a deixar la seva subordinada condició i passar a esdevenir un nou membre de la superior raça dels comissaris. Tal és, en efecte, el cas de Francesc Torres que, l'any passat, va muntar a Barcelona la seva «darrera exposició» per a escenificar el seu acomiadament com a artista i l'anunci del seu imminent «renaixement» com a comissari d'exposicions o agent "més aviat superagent" i teòric cultural del món de l'art, nou paper o rol segurament molt més interessant i decisiu. Perquè tot s'està redefinint i, a partir de la postmodenitat, el que ha de privar aquí i a Sebastopol, és la concepció de l'obra "o de la sèrie d'obres o, encara, de la work in progress sense límits de cap tipus" part damunt la mera anècdota de la seva realització. Així és com, dins unes arts plàstiques cada vegada més entremesclades i barrejades, és el vídeo la que ens dóna una major rendibilitat, l'estrella de la troupe.

Tot això amb el gran avantatge col·lateral que ja no cal que ens preocupem més per la manca de filòsofs mínimament provocatius o dignes de tal nom dins l'àmbit dels països catalans. A partir dels plantejaments i dels esdeveniments que ens exposa fil per randa Anna M. Guasch en el vertader plat fort del repetidament esmentat catàleg "Més enllà d'internacionalismes i de nacionalismes: el viatge «global» dels artistes catalans a la dècada dels noranta és el títol del seu documentat treball, que hauria d'esdevenir de lectura i estudi obligatoris entre els interessats", podem dir que ja tenim la seu plena d'ous: si no tenim filòsofs tenim comissaris culturals! I que ningú es cregui que exager gens ni mica aquesta de facto apoteosi dels comissaris que coment, esdevinguts els vertaders pares i mares d'aquesta «darrera escena» que suposaria el moment actual de les arts plàstiques a Catalunya i arreu del món, perquè la globalització també té prou vigència en aquest terreny. Però per si calia deixar les coses més clares encara, el visitant pot consultar "coses mai vistes" les pàgines 96 i 97 del catàleg en qüestió, amb les fotografies de sis dels «Principals Comissaris presents a l'Escena Internacional», que així resa textualment el títol, tot amb lletres majúscules, que cobreix les dues pàgines.

Les administracions implicades sens dubte tenen coses més importants que fer que fixar"se en aquests «detalls». Però tanmateix cal prevenir"les que poden esdevenir instrumentals en una apoteosi del comissariat que no té perquè fer cap bé a la cultura. Perquè el que manco fretura aquesta és de cap gremi de comissaris culturals. Ni que fassin de suplents dels inexistents, entre nosaltres, filòsofs de la cultura. Afortunadamment, això de comissaris té un fort regust a terminologia estalinista que, per si mateix, pot fer encendre alguns llumets vermells. Tan de bo que així sigui.